Camí de ses Artigues a Orient
En aquest recorregut, el viatger podrà visitar part de l’antic sistema hidràulic d’època andalusina que abastia el poble d’Alaró.
Característiques
Dificultat: fàcil-mitjana
Distància recorreguda: 4,4 km
L’excursió s’inicia a Alaró, al barri de los Damunt i pel carrer de Son Duran, continua el curs del tor-rent de s’Estret, llavors, pel pas de s’Escaleta cap al coll de la Talaia de cals Reis i puig de Can Llenderina, acaba a Orient.
En aquest recorregut, el viatger podrà visitar part de l’antic sistema hidràulic d’època andalusina que abastia el poble d’Alaró.
Iniciant la caminada al barri de los Damunt, el punt de partida pot ser la popular plaça de Cabrit i Bassa, presidida per un element que proporciona pistes del sistema de conducció de l’aigua que travessa tot el poble: una cisterna amb bomba manual de ferro que ja no s’usa. Aquesta es proveïa de l’aigua de la font de ses Artigues.
Camí amunt, finalitzat ja el carrer de Son Duran, amb el torrent a mà dreta, i deixant enrere les cases de Can Corona, passam per davant les cases de sa Font des Jardí, aferrades al llit del torrent. Aquest és el primer del sistema de deu molins fariners moguts per aigua que s’incorporen al sistema de qanat de la font de la Vila, i que rebien el nom del seu propietari: sa Font, Ca na Fara, Son Borràs, Son Bieló, Son Vidal, Son Tugores, Son Berní, Son Ibert, es Molinàs i Bà-nyols. En el segle XVII també es coneixia aquesta font com la font dels Molins.
La construcció que protegeix el molí de sa Font és de planta rectangular i feia de torre de defensa a més de moldre gra.
Continuant el camí, un poc més amunt, un gran dipòsit descobert sorprèn per la seva grandària, es tracta d’una nova construcció amb una capacitat de 5.500 m3 (2008). Edificat per la Comunitat de Regants de la Font de ses Artigues, es nodreix de la mateixa font.
A prop de l’esmentat dipòsit, es troba la finca de Ses Artigues, de la qual el qanat pren el nom. L’aigua de la font es conduïa a través d’una sèquia descoberta –actualment canalitzada– fins a Alaró; aquesta recorria tot el centre urbà fins a finalitzar el traçat a la finca de Son Fortesa.
Prosseguint el camí, i deixant a mà esquerra les cases de Ses Artigues, s’observa que ha perdut quasi totalment l’empedrat i s’ha reconvertit en una pista de formigó. La via va ascendint per una zona de marjades, sense allunyar-se gens del llit del torrent.
Conjunt de marjades de s’Estret
Les marjades d’aquesta zona es deuen a la parcel·lació de terres comunals entre el 1673 i 1674 per un incendi que va devastar la comuna de s’Estret. Els marges són rudimentaris, molt adaptats al terreny, cultivats majoritàriament d’oliverar, amb alguna petita zona d’ametlers a la part baixa.
Als dos costats del camí s’aprecien barraquetes de roter –construccions senzilles que servien per resguardar-s’hi mentre es realitzaven les activitats agropecuàries i on es guardaven les eines de feina– com també cases de nova construcció. S’hi puja entre oliverars mig abandonats, alguns de totalment recuperats recentment, reductes d’alzinars i el pinar que envaeix els antics cultius. En alguns punts, sorprèn la tècnica de l’empedrat i escalonat del llit del torrent, en un intent de reduir l’erosió i la força de l’envestida de l’aigua i facilitar-ne la infiltració.
La ruta segueix, sense pèrdua, vall amunt, i arriba a s’Estret, un congost natural de la vall, que dóna nom al torrent que acompanya el viatger durant part de l’excursió. Travessat s'Estret, s’han de prendre unes voltes tancades i una mica costerudes
Cases de sa Font des Jardí
No s’ha d’abandonar el camí fins a haver traspassat la finca de Ca na Magdalena. Deixant la barrera a mà esquerra, des de la qual arranca el camí privat cap a les cases, seguint el camí original i a poc més de 100 m, s’obre un caminoi a l’esquerra. Les fites, qualque marca vermella i fins i tot el nom d’Orient marcat sobre el formigó, proporcionen pistes del camí a seguir.
S’abandona el camí transitat fins llavors i el caminant s’endinsa pel camí de s’Escaleta, l’antiga via de comunicació a peu entre Orient i Alaró.
Una vegada trobat aquest camí, serà difícil perdre’l per la quantitat de marques i guies que s’hi han instal·lat. Seguint el rastre, s’arriba al pas de s’Escaleta, un pas construït en un punt de certa dificultat per al trànsit dels veïns, per la qual cosa es va construir una paret de pedra, a la qual s’afegiren escalons de pujada en forma d’escala.
Molins
Els molins eren de construcció sòbria, amb una maquinària senzilla, que permetia fàcil reparació i manteniment. L’aigua de la síquia principal es desviava per un canal secundari i es conduïa fins a la cubeta, sota la qual es trobava el molí. Quan l’aigua en saltava, la força de la caiguda feia moure la maquinària. En haver passat el molí, el dibuix del trajecte de la síquia no permetia que retornàs l’aigua al canal, així que el cabal que en sortia s’utilitzava per regar les marjades immediates o bé s’emmagatzemava a safarejos. Sobre les cases es pot observar el traçat de la síquia, la derivació del canal i, sobre el torrent, devora el camí, la síquia que continuava el camí cap a un nou molí, que apareix actualment canalitzada.
L’aigua havia d’arribar a tothom, el repartiment havia de ser equitatiu i el seu ús estava fortament reglat i organitzat. Fins i tot, en alguns moments de la seva història, va resultar polèmic. Amb la comesa d’organitzar l’aprofitament de l’aigua es va crear la figura del siquier el 1293.
Superat aquest congost, al cap de poc temps s’entra de ple a una planícia envaïda per un alzinar humit, que ha estat explotat rigorosament durant segles pels carboners de la zona. En són evidència la gran quantitat de barraques –construccions senzilles on es resguardaven els carboners– i les restes dels rotlos de sitja escampats per la zona.
Com més s’avança, més pla és el camí, fins que s’arriba a sa Plana, un coll molt obert cap a la vall d’Orient. Aquesta esplanada és un punt de trobada de nombrosos camins secundaris que duen fins al poble d’Orient o de tornada a Alaró. Al final del coll, s’obre davant el passejant la vista de la vall d’Orient, un poblet de poc més de 40 veïns d’un innegable encant, que atreu una gran quantitat de visitants tot l’any.
Es continua el caminoi i s’enllaça amb un camí prou ample per a l’entrada i sortida de carros, segurament per facilitar l’extracció de carbó. Es continua la baixada que s’endinsa a Orient, ja en el municipi de Bunyola. El camí, a estones empedrat, passa per una surgència denominada la Fonteta i connecta amb la carretera d’Orient, en el punt quilomètric 11,2. Per tornar a Alaró, es pot retrocedir pel camí descrit i tornar per allà mateix, o continuar per la carretera d’Orient a Alaró.
Carboners
La tècnica mil·lenària d’elaboració de carbó es feia amuntegant llenya, per formar la sitja, sobre una esplanada circular, es cobria d’argila i branques i s’hi pegava foc. La construcció circular de pedres es denomina rotlo de sitja.
La fusta, generalment d’alzina, s’havia de consumir a poc a poc i el carboner vigilava constantment per obtenir un producte de qualitat òptima. Durant sessions de cremada que podien durar dies, els carboners es refugiaven a casetes o barraques molt rudimentàries, on vetllaven les sitges.
