Your Cart

No tens res a la cistella

Les arrels d'Alaró

Hi ha una certa controvèrsia sobre l’origen del nom d’Alaró; els diferents autors sembla que no es posen d’acord. D’una banda, la recerca etimològica de la paraula va dur els lingüistes Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll fins al topònim d’Ilurone –paraula que creien originària de França–, però que després d’un procés de llatinització va evolucionar cap al terme Oloron, i finalment l’actual Alaró.

Però una narració andalusí sembla que rebat aquesta teoria. Entre els textos que relaten la conquesta musulmana de les Illes, el geògraf i historiador al-Zuhrî (s. XII) descriu la resistència dels bizantins contra els musulmans en una gran fortalesa l’any 903 i els denomina Hisn al’-Rûm o Hisn Alarum: ‘els vells cristians del castell’.

Al-Zuhrî (s. XII) relata la caiguda del castell d’Alaró

En aquesta illa hi ha una gran fortalesa construïda en un lloc alt i erm, sense semblant en el món habitat; és coneguda amb el nom d’Hisn Alarum. Conten els mallorquins que quan l’illa va ser conquerida a l’època de Muhammad, els Rum es varen fer forts en aquesta fortalesa durant vuit anys i cinc mesos després de la conquesta, sense que ningú pogués fer-hi res; només la falta de provisions els va obligar a sortir. Aquesta fortificació s’aixeca sobre el cim de la muntanya de pedra dura, on hi ha una font abundant.

Els primers habitants de la vila

Els primers indicis de l’arrelament d’un assentament en el municipi d’Alaró es troben en les construccions de la cultura talaiòtica, corresponent a Mallorca a l’edat del ferro i que va finalitzar amb aquesta última etapa de la prehistòria amb la conquesta romana el 123 aC. 

Aquestes construccions es caracteritzen per la tècnica de pedres encaixades les unes sobre les altres sense cap tipus de morter que les uneixi. El seu nom prové del terme talaia, atès que moltes s’ubicaven a punts estratègics de defensa o de guaita. També es vinculen aquestes edificacions amb usos cerimonials o residencials, atès que, com en antigues construccions de tot el món, l’orientació del portal es relaciona amb la sortida d’un estel o constel·lació significatius per a la gent de l’època. 

A Alaró s’han trobat jaciments talaiòtics, en molt desigual nivell de conservació. Els vestigis es localitzen en propietats privades, però han estat declarats Béns d’Interès Cultural (BIC), per la qual cosa poden visitar-se amb autorització prèvia. La declaració legal de BIC és la màxima figura de protecció a la qual es poden acollir els béns culturals. Els jaciments arqueològics que a continuació s’esmenten, varen ser declarats BIC el 1966.


Bàrbars i bizantins


L’ocupació de Mallorca, i consegüentment d’Alaró, ha estat constant. Alaró constituïa una excepcional posició defensiva –proporcionada per les elevacions de la serra de Tramuntana– que ha salvaguardat els pobles que s’hi han anat succeint en el temps. 

Així ho testimonien els jaciments dels penya-segats de sa Bastida i el castell d’Alaró, que ens reporten ecos d’antics usos dels segles IV i V. Es tracta de vestigis defensius tardoromans.

Dels segles posteriors a la caiguda de l’imperi romà no han perviscut elements que referenciïn la invasió i el posterior assentament vàndal del regne africà de Genseric (segle V). 
Les restes que hi ha al castell d’Alaró són silenciosos testimonis del que va succeir en el segle VII a Mallorca. 

Al final del segle VII els àrabs ocupen el nord d’Àfrica, i en el 707 es té constància del primer desembarcament a Mallorca, tot i que no és fins a l’any 902-903 que en sobrevé la conquesta musulmana, malgrat que ja pertanyia a l’òrbita de l’imperi bizantí i pagaven tribut a Còrdova. Va recollir aquesta dada el geògraf al-Zuhri, quan en el segle XII va relatar l’assalt al qual sotmeteren els àrabs la fortificació –i els seus pobladors bizantins– de vuit anys i mig (vuit anys llargs!) de setge. 

Un dels elements més significatius que es conserva de l’època àrab a Alaró és el qanat o font de ses Artigues, el seu pou original i part del traçat de la síquia.

Conquesta i repoblament

La conquesta de Mallorca per les tropes de Jaume I el Conqueridor va ser justificada com una creuada contra els infidels, encara que la motivació principal, com en qualsevol assalt o invasió, va ser fonamentalment econòmica. D’una banda, la invasió, sempre que fos un èxit, es traduiria en un increment de les riqueses i terres del rei, dels nobles participants i, per descomptat, prestigi i poder per als conqueridors. 

D’altra banda, mentre els musulmans dominaren les illes, les aigües i costes del Mediterrani occidental no eren segures i les naus cristianes patien atacs constants dels pirates. Així que, finalment, els mercaders també es beneficiaven de la campanya, atès que s’establirien llotges segures en el Mediterrani occidental. 

Malgrat que la conquesta va ser finançada pels principals prelats i magnats de Catalunya, altres poblacions de Provença (actualment França) o Ligúria (actualment Itàlia) també hi participaren, com també les ciutats de Tortosa, Tarragona i Barcelona, que al cap i a la fi eren les més afectades pels atacs pirates. 

El 5 de setembre de 1229 parteix de Catalunya rumb a Mallorca una imponent flota de més de 155 naus, vuit-cents cavallers i milers de soldats, organitzada i capitanejada per Jaume I. 

El 31 de desembre de 1229 cau la capital Medina Mayurqa, i amb ella gran part de la resistència de l’illa. 

El rei Jaume I no intenta prendre el castell d’Alaró fins a la segona expedició, l’any 1231, ateses les dificultats que planteja l’atac al castell roquer, si bé a les zones muntanyenques ja s’havia iniciat una guerra de guerrilles que es va allargar fins el 1232. Una vegada vençudes les fortificacions de les altures d’Alaró, Felanitx i Capdepera, es pot parlar de la conquesta total de Mallorca. 

La llegenda es forjava. El castell d’Alaró durant molts de segles es va considerar de vital importància: a la seva imbatibilitat proverbial assegurava a aquell qui el posseís, la resistència final en cas d’un nou atac contra Mallorca. 

Jaume I va segellar el destí de Mallorca amb uns fets que en determinaren la història: la fundació d’un regne amb institucions pròpies, el repartiment (entre els magnats, pactada abans de l’atac i proporcional a les seves aportacions militars i financeres a la campanya), el repoblament (la creació d’assentaments de nous pobladors en territoris guanyats als musulmans) i la cristianització de la població.

Amb el repartiment les terres d’Alaró passen a formar part del districte de Canarrossa, el senyor del qual era el vescomte de Bearn.

Quan va morir Jaume I, el seu testament fixava el repartiment de terres entre els seus fills: el Regne de Mallorca va passar a les mans de Jaume II. L’any 1285 Alfons III d’Aragó, nebot del rei, va voler apropiar-se de l’illa i va iniciar l’atac dirigint les tropes de son pare. Quan pràcticament havia assolit el seu propòsit, perquè havia rebut el jurament de lleialtat de bona part dels seus pobladors, es va dirigir cap al castell d’Alaró. En aquest punt conflueixen la història i la llegenda, atès que els segles han volgut que ja no se sàpiga si els detalls del relat pertanyen a la realitat o a la ficció. 

Alfons d’Aragó, quan va arribar a la talaia, es va topar amb la resistència dels alaroners Guillem Cabrit i Guillem Bassa, que s’apostaren al castell en nom del rei de Mallorca i es negaren a cedir davant l’autoritat del nou monarca. La fortificació a la fi va ser sotmesa i Cabrit i Bassa varen ser capturats i rostits sobre brases a la plaça de los Damunt. 

La llegenda de Cabrit i Bassa

De les costes catalanes salpen el 1285 les hosts de Pere el Gran, capitanejades pel seu fill Alfons III el Franc. Quan arriba a Mallorca, després d’assabentar-se de la mort de son pare, el jove rei es llança a la conquesta. Els almogàvers d’Alfons s’apoderaren de la ciutat de Mallorca el 19 de novembre de 1285, i a continuació es va rendir tota l’illa excepte el castell d’Alaró: 

«El rei Anfós d'Aragó, pretenguent venjar l'agravi que, segons deia, el rei En Jaume de Mallorca havia fet al seu pare, passà a Mallorca i a la força la féu sotmetre, mentre el rei mallorquí se trobava a Montpeller.


Tota Mallorca li prestà acatament manco el castell d'Alaró, que no volia rendir-se. El rei mateix s'hi presentà a manar que li entregassen el castell i, a la seua insinuació, un de dedins preguntà:

— Qui mana que li entreguem el castell?
I el rei contestà:

— Som jo, n'Anfós, rei d'Aragó i de Mallorca.

Però el de dintre contestà despectivament:

— L'anfós se menja amb salsa.

El rei, enfadat per la burla rebuda, demanà qui era tan arriscat que així parlava i aquell contestà:

— Som dos; jo, que m'anomèn Cabrit, i mon company, que s'anomena Bassa.

El rei respongué:

—­ Doncs, te jur, oh Cabrit, que te faré rostir com en el animals semblants a tu.»

(Text de Mn. Llorenç Riber)

I així ho va fer, una vegada que va caure la fortalesa, els dos varen ser cremats sobre una graella i caliu.

El Papa Honori IV va amenaçar el rei d’Aragó amb l’excomunió per la seva crueltat i, per atendre la seva súplica de redempció, el volgué obligar a retornar el Regne de Mallorca al seu oncle, posseïdor original. El regne va ser retornat finalment a Jaume II pel fill d’Alfons d’Aragó anys més tard.

Dels dos herois no se’n coneix la història detalladament però sí que no es tractava de simples soldats a les ordres de l’alcaid del castell, sinó de partidaris influents de Jaume II de Mallorca.

A la Seu de Palma es va construir un retaule en honor de santa Maria, Mare de Déu, i de Tots els Sants, entre els quals es comptaven Cabrit i Bassa, atès que varen ser canonitzats pel Papa com a sants màrtirs. El diumenge següent del dia de Tots Sants, se’n commemoraven els fets amb una missa a la Seu. A la capella de Nostra Senyora de la Pietat, es conserven les relíquies dels màrtirs, excepte dues de les costelles, que foren traslladades a l’oratori de la Mare de Déu del Refugi al castell d’Alaró, on es poden contemplar en una capelleta.

El poble mallorquí els va venerar com a exemples per haver-se mantingut fidels al jurament prestat i també, en un sentit religiós, com a sants, fins a ben entrat el segle XVII.

 
 

Edat mitjana i segles foscos a Alaró

Els anys que seguiren la conquesta de l’illa, es centraren en el desenvolupament de l’activitat principal del municipi: l’agricultura. La diversificació del sector primari va mantenir l’activitat econòmica dels alaroners durant segles. Entre molts dels oficis de l’època hi havia els traginers (que transportaven i venien l’oli que es generava a les possessions), els carboners (aquells que generaven carbó a partir de la fusta d’alzina), calciners (els encarregats dels forns de calç) o margers (ofici destacat en zones muntanyoses, on aquests mestres d’obra aplicaven la tècnica de pedra en sec). Una manufactura destacada a Alaró va ser l’elaboració de seda, i per a això es varen haver de sembrar moreres, base de l’alimentació dels cucs que generaven la matèria primera. 

 
La primigènia església del poble estava situada en el barri de los Damunt, probablement en el lloc que ocupen avui les cases de sa Bastida. La construcció, a mitjan segle XIV, d’una nova parròquia va ser la llavor del modern nucli d’Alaró: és la barriada de los Davall, que s’anava desenvolupant seguint el curs de la síquia de la font de ses Artigues. Aquesta barriada va néixer i continua separada del barri de los Damunt pel torrent de na Marranxa. Los Davall es va convertir en l’espai més dinàmic d’Alaró, que va centralitzar la progressió urbana i econòmica dels segles posteriors. 

En aquests anys, l’excel·lent producció d’oli va ser una poderosa moneda d’intercanvi amb la resta de l’illa, sobretot amb Palma. Les tafones han estat una indústria agrícola molt significativa en la tradició alaronera: el 1871 l’arxiduc Lluís Salvador va assenyalar Alaró com el tercer municipi en producció d’aquest preuat líquid, després de Sóller i Lloseta.

System • Text i Imatge

Sant Roc


              

El XVII va ser un segle de penúries a tota Mallorca, afectada de forma notable per la pesta. El 1652 aquesta epidèmia va afectar tota Mallorca però va ser especialment cruel a Alaró, on va provocar 360 morts. Aquesta tragèdia va despertar gran devoció a sant Roc, advocat contra la pesta, al qual es dedicaren nombroses pregàries i s’atribueix la fi de la malaltia. Va ser proclamat el 1771 patró del poble, i cada any se’n celebra la festivitat el 16 d’agost. 

Durant aquests segles va anar decaient la importància del castell com a fortificació defensiva i, a poc a poc, se’n va anar fent més un ús pietós, que va transformar el lloc en un santuari. La seva importància estratègica va descendir i el manteniment militar va arribar a desaparèixer completament en aquests segles. D’aquest espai també se’n va fer un ús eremític a mitjan segle XVII. Joan Mir Vallès, oriünd d’Alaró, es va instal·lar durant anys al castell, dedicat a la meditació i a la conservació i protecció de la petita capella com a part del seu retir espiritual i entrega cristiana, però veient que es freqüentava de cada vegada més i la popularitat religiosa creixia, es va estimar més retirar-se a Valldemossa. 

D’aquesta època (s. XVII) data l’edificació de l’oratori de la Mare de Déu del Refugi i d’un viacrucis que acompanyava els fidels en les seves peregrinacions i pujades a la fortificació. 

Alaró, poble de pioners: modernitat i innovació


System • Imatge i text
Al final del segle XIX, el municipi va iniciar un procés d’industrialització i d’innovació imparable. Els alaroners varen ser pioners del progrés manufacturer i, si s’hi afegeix l’esperit emprenedor, aquestes circumstàncies els han duit a ser el primer poble de Mallorca amb llum elèctrica, el que va muntar la primera sala de cinematografia de l’illa o, més recentment, el precursor de les televisions locals. 

Una indústria del municipi va despuntar ràpidament: el calçat, que comença a reemplaçar l’agricultura com a principal ocupació de la població. A aquesta circumstància s’uneix la recessió del comerç de l’oli al segle XIX, que es va traduir en la reducció de l’activitat dels oliverars i de l’ús de les tafones. Al pròsper desenvolupament de la fabricació de sabates, s’hi sumen les mines de lignit com a motor de l’economia del poble. El 1881 es va inaugurar la línia ferroviària entre Alaró i Consell. 
  Encara que l’important ressorgiment econòmic d’aquests anys marca l’evolució d’Alaró, hi ha un fet que va canviar dràsticament la morfologia i la història del municipi: Consell, fins aleshores nucli dependent d’Alaró, se segrega el 1925. 

Electricitat

Alaró va posar en funcionament el 1901 la primera central elèctrica de Mallorca, fins i tot abans que Palma. La inauguració de la fàbrica d’electricitat, va comportar un notable procés de creixement i modernització, que es va reflectir positivament en els àmbits econòmic i social. 

La Companyia d’Electricitat d’Alaró va ser promoguda pels germans Gaspar i Josep Perelló Pol. En un viatge de Gaspar Perelló a Barcelona, va visitar una central elèctrica, en la qual li facilitaren els plànols de la maquinària. Quan va tornar a Alaró, els dos germans instal·laren una fàbrica de característiques similars. L’enginy funcionava com una central tèrmica moguda per una màquina de vapor de 100 cavalls que produïa l’electricitat.    

Inaugurada el 15 d’agost de 1901, es va convertir en un gran acte social que va reunir nombrosos visitants, tant d’altres pobles de l’illa com de Ciutat, des d’on es varen posar trens especials.

Les cròniques de l’època ho narraven així:

No faltaren xeremies i tamborins. Els Cossiers dansaren en l’oferta a l’església i a la sala de màquines. A la nit, quan es va donar llum a tot el poble, es varen poder sentir els aplaudiments de la multitud que omplia els carrers. 

L’any 1917 els germans Perelló veneren les instal·lacions amb la seva xarxa de distribució a Consell, Binissalem i Lloseta a la companyia Mallorquina d’Electricitat. De l’antiga central només se’n conserven restes de la xemeneia, rehabilitada el 2001 amb motiu de l’aniversari dels 100 anys de la seva inauguració.

 
 

Cinema

Però els germans Perelló, no contents amb la  inauguració de la fàbrica d’electricitat, es proposaren també dur el cinema fins a Alaró. I així fou, posaren en funcionament la primera sala de cinematografia de Mallorca el 1903. Durant un temps es va reunir a Alaró públic vingut de tota l’illa per gaudir de la programació, ja que fins anys després no s’inauguraren sales similars a Palma i altres municipis. 

Calçat


Al final del segle XIX s’inicia la manufactura del calçat a Alaró, una indústria que ha perdurat fins a avui dia. Jaume Pizà Jaumico, el 1870 va obrir el primer taller de sabates i, de manera progressiva, es varen anar establint les noves fàbriques: Can Pau Coll, Can Joan Vidal o Can Pericàs. Les primeres exportacions s’envien a Amèrica, i durant la Primera Guerra Mundial els encàrrecs s’especialitzaren en l’abastiment de botes per a l’exèrcit francès. El 1955 es comptabilitzaven 50 tallers de sabates a tot el municipi. 

Íntimament lligades a la fabricació de sabates, es desenvoluparen altres produccions destinades a la comercialització. Entre aquestes, dues fàbriques de cartró que, si bé inicialment es crearen per enviar les sabates d’Alaró, arribaren a abastir mitja illa. I fins i tot alguns fusters s’especialitzaren en la fabricació de caixes de fusta, també per transportar calçat.

Mines



Un dels principals actors en la bonança econòmica alaronera va ser el carbó mineral. En el primer terç del segle XIX es va iniciar l’explotació de les mines. L’arxiduc Lluís Salvador en descriu llavors dues: la Fortuna i la Dolores. A mitjan segle XX ja n’hi ha sis en funcionament. En els setanta les adquireix l’Institut Nacional d’Indústria. Quan les va comprar GESA, la seva extracció es va dedicar exclusivament al consum de les centrals tèrmiques. El 1988 el nombre de jaciments en funcionament havia descendit considerablement, fins que un any més tard es va paralitzar l’extracció de lignit per falta de rendibilitat. 

Tramvia

Pocs vestigis queden avui dia de la malaguanyada companyia del ferrocarril alaroner després del pas implacable del temps. L’ampliació i el nou traçat de la carretera de Consell-Alaró fan molt difícil apreciar l’antic traçat de la línia ferroviària.

El traçat de la línia de Palma a Inca el 1875, va ser el punt de partida en la idea de tenir un ferrocarril propi, que no deixàs aïllat el poble del progrés industrial i donàs sortida a l’intercanvi comercial. La iniciativa es va materialitzar el 22 de maig de 1881 amb la inauguració de la línia ferroviària de 3,4 km des d’Alaró, que connectava amb la línia principal que unia Palma amb Inca. 

La falta de pressupost va fer que la línia s’inauguràs amb tracció animal –les mules estiraven la  càrrega de Consell a Alaró i el trajecte de tornada es realitzava simplement per gravetat–, però després va passar a ser un tramvia impulsat amb motor. El tren va deixar de funcionar a causa de la competència que va suposar a partir dels anys trenta el transport per carretera. 

República, Guerra Civil i els anys de postguerra 

System • Imatge i text

El fenomen de la globalització –o les seves conseqüències– no és exclusiu d’avui dia: el final de la I Guerra Mundial va fer descendir de forma dràstica els encàrrecs que arribaven a Alaró de botes militars, fet del qual es va ressentir la indústria del calçat local i que va obligar alguns artesans a emigrar a França i Argentina. 

Els anys anteriors a la declaració de la II República el 1931, varen ser crucials en els incipients moviments socials i l’associacionisme obrer, germen i impulsor dels esdeveniments que se succeïren. En els anys de la república, a Alaró es va treballar intensament en l’educació, i això es va traduir en serveis culturals com la inauguració de la biblioteca, educació per a adults i l’acció estrella: la construcció de l’escola nova, que encara s’utilitza.  

Els aixecaments generalitzats de l’octubre de 1934 no es produeixen a Alaró, però  es produeixen detencions i es destitueix el consistori d’esquerres. El cop d’estat posterior a les eleccions de 1936 va donar pas als anys més negres de la història espanyola. Per a Alaró, igual que a la resta d’Espanya, la Guerra Civil va suposar un dels esdeveniments més trists de la història del poble. 

Alaró actual

Després dels anys de la postguerra Alaró recupera la forta activitat industrial i minera i, a partir dels seixanta, deixa de ser un focus d’emigració per passar a ser-ho  d’immigració.

En els anys vuitanta l’excessiva dependència de l’exportació als Estats Units i la pèrdua de competitivitat en aquest mercat, provocaren l’inici d’una crisi en el sector del calçat que ha acabat amb la pràctica desaparició de les fàbriques. Avui dia únicament perviuen algunes empreses vinculades a la indústria del calçat, com l’empresa Tony Mora o la seu corporativa de la conegudíssima marca Camper, màxim exponent del calçat espanyol de nivell internacional. 





Alaró ha deixat de ser un poble amb un marcat teixit industrial –com la majoria dels municipis de Mallorca que en algun moment ho foren– i s’ha convertit en un tranquil poble residencial però amb una moderada activitat comercial i turística gràcies a la seva privilegiada situació geogràfica i una animada vida social.