Les arrels d'Alaró

Hi ha una certa controvèrsia sobre l’origen del nom d’Alaró; els diferents autors sembla que no es posen d’acord. D’una banda, la recerca etimològica de la paraula va dur els lingüistes Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll fins al topònim d’Ilurone –paraula que creien originària de França–, però que després d’un procés de llatinització va evolucionar cap al terme Oloron, i finalment l’actual Alaró.

Però una narració andalusí sembla que rebat aquesta teoria. Entre els textos que relaten la conquesta musulmana de les Illes, el geògraf i historiador al-Zuhrî (s. XII) descriu la resistència dels bizantins contra els musulmans en una gran fortalesa l’any 903 i els denomina Hisn al’-Rûm o Hisn Alarum: ‘els vells cristians del castell’.

En aquesta illa hi ha una gran fortalesa construïda en un lloc alt i erm, sense semblant en el món habitat; és coneguda amb el nom d’Hisn Alarum. Conten els mallorquins que quan l’illa va ser conquerida a l’època de Muhammad, els Rum es varen fer forts en aquesta fortalesa durant vuit anys i cinc mesos després de la conquesta, sense que ningú pogués fer-hi res; només la falta de provisions els va obligar a sortir. Aquesta fortificació s’aixeca sobre el cim de la muntanya de pedra dura, on hi ha una font abundant.

Els primers indicis de l’arrelament d’un assentament en el municipi d’Alaró es troben en les construccions de la cultura talaiòtica, corresponent a Mallorca a l’edat del ferro i que va finalitzar amb aquesta última etapa de la prehistòria amb la conquesta romana el 123 aC. 

Aquestes construccions es caracteritzen per la tècnica de pedres encaixades les unes sobre les altres sense cap tipus de morter que les uneixi. El seu nom prové del terme talaia, atès que moltes s’ubicaven a punts estratègics de defensa o de guaita. També es vinculen aquestes edificacions amb usos cerimonials o residencials, atès que, com en antigues construccions de tot el món, l’orientació del portal es relaciona amb la sortida d’un estel o constel·lació significatius per a la gent de l’època. 

A Alaró s’han trobat jaciments talaiòtics, en molt desigual nivell de conservació. Els vestigis es localitzen en propietats privades, però han estat declarats Béns d’Interès Cultural (BIC), per la qual cosa poden visitar-se amb autorització prèvia. La declaració legal de BIC és la màxima figura de protecció a la qual es poden acollir els béns culturals. Els jaciments arqueològics que a continuació s’esmenten, varen ser declarats BIC el 1966.

L’ocupació de Mallorca, i consegüentment d’Alaró, ha estat constant. Alaró constituïa una excepcional posició defensiva –proporcionada per les elevacions de la serra de Tramuntana– que ha salvaguardat els pobles que s’hi han anat succeint en el temps. 

Així ho testimonien els jaciments dels penya-segats de sa Bastida i el castell d’Alaró, que ens reporten ecos d’antics usos dels segles IV i V. Es tracta de vestigis defensius tardoromans.

Dels segles posteriors a la caiguda de l’imperi romà no han perviscut elements que referenciïn la invasió i el posterior assentament vàndal del regne africà de Genseric (segle V). 
Les restes que hi ha al castell d’Alaró són silenciosos testimonis del que va succeir en el segle VII a Mallorca. 

Al final del segle VII els àrabs ocupen el nord d’Àfrica, i en el 707 es té constància del primer desembarcament a Mallorca, tot i que no és fins a l’any 902-903 que en sobrevé la conquesta musulmana, malgrat que ja pertanyia a l’òrbita de l’imperi bizantí i pagaven tribut a Còrdova. Va recollir aquesta dada el geògraf al-Zuhri, quan en el segle XII va relatar l’assalt al qual sotmeteren els àrabs la fortificació –i els seus pobladors bizantins– de vuit anys i mig (vuit anys llargs!) de setge. 

Un dels elements més significatius que es conserva de l’època àrab a Alaró és el qanat o font de ses Artigues, el seu pou original i part del traçat de la síquia.

La conquesta de Mallorca per les tropes de Jaume I el Conqueridor va ser justificada com una creuada contra els infidels, encara que la motivació principal, com en qualsevol assalt o invasió, va ser fonamentalment econòmica. D’una banda, la invasió, sempre que fos un èxit, es traduiria en un increment de les riqueses i terres del rei, dels nobles participants i, per descomptat, prestigi i poder per als conqueridors. 

D’altra banda, mentre els musulmans dominaren les illes, les aigües i costes del Mediterrani occidental no eren segures i les naus cristianes patien atacs constants dels pirates. Així que, finalment, els mercaders també es beneficiaven de la campanya, atès que s’establirien llotges segures en el Mediterrani occidental. 

Malgrat que la conquesta va ser finançada pels principals prelats i magnats de Catalunya, altres poblacions de Provença (actualment França) o Ligúria (actualment Itàlia) també hi participaren, com també les ciutats de Tortosa, Tarragona i Barcelona, que al cap i a la fi eren les més afectades pels atacs pirates. 

El 5 de setembre de 1229 parteix de Catalunya rumb a Mallorca una imponent flota de més de 155 naus, vuit-cents cavallers i milers de soldats, organitzada i capitanejada per Jaume I. 

El 31 de desembre de 1229 cau la capital Medina Mayurqa, i amb ella gran part de la resistència de l’illa. 

El rei Jaume I no intenta prendre el castell d’Alaró fins a la segona expedició, l’any 1231, ateses les dificultats que planteja l’atac al castell roquer, si bé a les zones muntanyenques ja s’havia iniciat una guerra de guerrilles que es va allargar fins el 1232. Una vegada vençudes les fortificacions de les altures d’Alaró, Felanitx i Capdepera, es pot parlar de la conquesta total de Mallorca. 

La llegenda es forjava. El castell d’Alaró durant molts de segles es va considerar de vital importància: a la seva imbatibilitat proverbial assegurava a aquell qui el posseís, la resistència final en cas d’un nou atac contra Mallorca. 

Jaume I va segellar el destí de Mallorca amb uns fets que en determinaren la història: la fundació d’un regne amb institucions pròpies, el repartiment (entre els magnats, pactada abans de l’atac i proporcional a les seves aportacions militars i financeres a la campanya), el repoblament (la creació d’assentaments de nous pobladors en territoris guanyats als musulmans) i la cristianització de la població.

Amb el repartiment les terres d’Alaró passen a formar part del districte de Canarrossa, el senyor del qual era el vescomte de Bearn.

Quan va morir Jaume I, el seu testament fixava el repartiment de terres entre els seus fills: el Regne de Mallorca va passar a les mans de Jaume II. L’any 1285 Alfons III d’Aragó, nebot del rei, va voler apropiar-se de l’illa i va iniciar l’atac dirigint les tropes de son pare. Quan pràcticament havia assolit el seu propòsit, perquè havia rebut el jurament de lleialtat de bona part dels seus pobladors, es va dirigir cap al castell d’Alaró. En aquest punt conflueixen la història i la llegenda, atès que els segles han volgut que ja no se sàpiga si els detalls del relat pertanyen a la realitat o a la ficció. 

Alfons d’Aragó, quan va arribar a la talaia, es va topar amb la resistència dels alaroners Guillem Cabrit i Guillem Bassa, que s’apostaren al castell en nom del rei de Mallorca i es negaren a cedir davant l’autoritat del nou monarca. La fortificació a la fi va ser sotmesa i Cabrit i Bassa varen ser capturats i rostits sobre brases a la plaça de los Damunt. 

Els anys que seguiren la conquesta de l’illa, es centraren en el desenvolupament de l’activitat principal del municipi: l’agricultura. La diversificació del sector primari va mantenir l’activitat econòmica dels alaroners durant segles. Entre molts dels oficis de l’època hi havia els traginers (que transportaven i venien l’oli que es generava a les possessions), els carboners (aquells que generaven carbó a partir de la fusta d’alzina), calciners (els encarregats dels forns de calç) o margers (ofici destacat en zones muntanyoses, on aquests mestres d’obra aplicaven la tècnica de pedra en sec). Una manufactura destacada a Alaró va ser l’elaboració de seda, i per a això es varen haver de sembrar moreres, base de l’alimentació dels cucs que generaven la matèria primera. 

El XVII va ser un segle de penúries a tota Mallorca, afectada de forma notable per la pesta. El 1652 aquesta epidèmia va afectar tota Mallorca però va ser especialment cruel a Alaró, on va provocar 360 morts. Aquesta tragèdia va despertar gran devoció a sant Roc, advocat contra la pesta, al qual es dedicaren nombroses pregàries i s’atribueix la fi de la malaltia. Va ser proclamat el 1771 patró del poble, i cada any se’n celebra la festivitat el 16 d’agost. 

Durant aquests segles va anar decaient la importància del castell com a fortificació defensiva i, a poc a poc, se’n va anar fent més un ús pietós, que va transformar el lloc en un santuari. La seva importància estratègica va descendir i el manteniment militar va arribar a desaparèixer completament en aquests segles. D’aquest espai també se’n va fer un ús eremític a mitjan segle XVII. Joan Mir Vallès, oriünd d’Alaró, es va instal·lar durant anys al castell, dedicat a la meditació i a la conservació i protecció de la petita capella com a part del seu retir espiritual i entrega cristiana, però veient que es freqüentava de cada vegada més i la popularitat religiosa creixia, es va estimar més retirar-se a Valldemossa. 

D’aquesta època (s. XVII) data l’edificació de l’oratori de la Mare de Déu del Refugi i d’un viacrucis que acompanyava els fidels en les seves peregrinacions i pujades a la fortificació. 

Alaró va posar en funcionament el 1901 la primera central elèctrica de Mallorca, fins i tot abans que Palma. La inauguració de la fàbrica d’electricitat, va comportar un notable procés de creixement i modernització, que es va reflectir positivament en els àmbits econòmic i social. 

La Companyia d’Electricitat d’Alaró va ser promoguda pels germans Gaspar i Josep Perelló Pol. En un viatge de Gaspar Perelló a Barcelona, va visitar una central elèctrica, en la qual li facilitaren els plànols de la maquinària. Quan va tornar a Alaró, els dos germans instal·laren una fàbrica de característiques similars. L’enginy funcionava com una central tèrmica moguda per una màquina de vapor de 100 cavalls que produïa l’electricitat.    

Inaugurada el 15 d’agost de 1901, es va convertir en un gran acte social que va reunir nombrosos visitants, tant d’altres pobles de l’illa com de Ciutat, des d’on es varen posar trens especials.

Les cròniques de l’època ho narraven així:

No faltaren xeremies i tamborins. Els Cossiers dansaren en l’oferta a l’església i a la sala de màquines. A la nit, quan es va donar llum a tot el poble, es varen poder sentir els aplaudiments de la multitud que omplia els carrers. 

L’any 1917 els germans Perelló veneren les instal·lacions amb la seva xarxa de distribució a Consell, Binissalem i Lloseta a la companyia Mallorquina d’Electricitat. De l’antiga central només se’n conserven restes de la xemeneia, rehabilitada el 2001 amb motiu de l’aniversari dels 100 anys de la seva inauguració.

Però els germans Perelló, no contents amb la  inauguració de la fàbrica d’electricitat, es proposaren també dur el cinema fins a Alaró. I així fou, posaren en funcionament la primera sala de cinematografia de Mallorca el 1903. Durant un temps es va reunir a Alaró públic vingut de tota l’illa per gaudir de la programació, ja que fins anys després no s’inauguraren sales similars a Palma i altres municipis. 

Al final del segle XIX s’inicia la manufactura del calçat a Alaró, una indústria que ha perdurat fins a avui dia. Jaume Pizà Jaumico, el 1870 va obrir el primer taller de sabates i, de manera progressiva, es varen anar establint les noves fàbriques: Can Pau Coll, Can Joan Vidal o Can Pericàs. Les primeres exportacions s’envien a Amèrica, i durant la Primera Guerra Mundial els encàrrecs s’especialitzaren en l’abastiment de botes per a l’exèrcit francès. El 1955 es comptabilitzaven 50 tallers de sabates a tot el municipi. 

Íntimament lligades a la fabricació de sabates, es desenvoluparen altres produccions destinades a la comercialització. Entre aquestes, dues fàbriques de cartró que, si bé inicialment es crearen per enviar les sabates d’Alaró, arribaren a abastir mitja illa. I fins i tot alguns fusters s’especialitzaren en la fabricació de caixes de fusta, també per transportar calçat.

Un dels principals actors en la bonança econòmica alaronera va ser el carbó mineral. En el primer terç del segle XIX es va iniciar l’explotació de les mines. L’arxiduc Lluís Salvador en descriu llavors dues: la Fortuna i la Dolores. A mitjan segle XX ja n’hi ha sis en funcionament. En els setanta les adquireix l’Institut Nacional d’Indústria. Quan les va comprar GESA, la seva extracció es va dedicar exclusivament al consum de les centrals tèrmiques. El 1988 el nombre de jaciments en funcionament havia descendit considerablement, fins que un any més tard es va paralitzar l’extracció de lignit per falta de rendibilitat. 

Pocs vestigis queden avui dia de la malaguanyada companyia del ferrocarril alaroner després del pas implacable del temps. L’ampliació i el nou traçat de la carretera de Consell-Alaró fan molt difícil apreciar l’antic traçat de la línia ferroviària.

El traçat de la línia de Palma a Inca el 1875, va ser el punt de partida en la idea de tenir un ferrocarril propi, que no deixàs aïllat el poble del progrés industrial i donàs sortida a l’intercanvi comercial. La iniciativa es va materialitzar el 22 de maig de 1881 amb la inauguració de la línia ferroviària de 3,4 km des d’Alaró, que connectava amb la línia principal que unia Palma amb Inca. 

La falta de pressupost va fer que la línia s’inauguràs amb tracció animal –les mules estiraven la  càrrega de Consell a Alaró i el trajecte de tornada es realitzava simplement per gravetat–, però després va passar a ser un tramvia impulsat amb motor. El tren va deixar de funcionar a causa de la competència que va suposar a partir dels anys trenta el transport per carretera.