Alaró, marc geogràfic
L’entramat geogràfic d’una regió està íntimament lligat a la història de la seva gent. En aquest cas ens ofereix les claus dels esdeveniments succeïts a la zona: no es podria entendre Alaró sense la seva orografia.
El municipi d’Alaró se situa en els contraforts meridionals de les muntanyes de la serra de Tramuntana. Les elevacions de la Serra, tan aparentment plàcides, són el resultat de l’encavalcament violent de capes, les unes sobre les altres, per la compressió de milions de tones de roca. Els municipis que viuen i s’aferren al peu d’aquesta cadena muntanyosa, constitueixen la comarca denominada del Raiguer.
El municipi d’Alaró es caracteritza per una silueta definida en part per la serra de Tramuntana, però que a mesura que s’avança cap al sud-est, se suavitza fins a formar una vall muntanyosa que es fon amb el pla.
Dues elevacions del municipi el caracteritzen: el puig d’Alaró (825 m) –també anomenat castell d’Alaró– i el puig de s’Alcadena (817 m). La seva disposició produeix un efecte òptic: sembla que un mirall reflecteix la imatge de l’altre puig, separats per un tall longitudinal marcat amb un ganivet, per on flueix el tor-rent de Solleric. Sens dubte és una de les imatges més destacades de tota la comarca.
El municipi, d’una extensió de 4.570 ha, limita amb els termes d’Escorca, Mancor, Lloseta, Binissalem, Consell, Santa Maria i Bunyola. Aquest multitudinari veïnat s’explica, en part, per la seva forma allargada, que enclava el naixement a les muntanyes i s’estén vall avall, però també a causa de les desmembracions seculars del districte de Canarrossa o Qanarûsha, una demarcació fruit de la repartició inicial del territori insular a partir de la conquesta de Jaume I.
Si bé les muntanyes defineixen bona part del municipi, la seva zona sud, més plana i cultivable, és on arrela el nucli urbà d’Alaró. Encara que part del creixement urbà d’un temps sembla que s’arrapa a la mateixa falda de l’agresta orografia.
Alzinars, pinars i garriga continuen constituint la part forestal de la vegetació del terme, mentre que a les zones cultivades hi dominen els ametllers, garrovers i oliveres.
Les bruixes de s'Alcadena i el Castell
Aquests dos cims, tan similars entre si i tan inabordables a causa de les elevades parets rocoses, han despertat la fantasia popular. Unes vegades sant Jordi, saltant amb el seu cavall d’una penya a l’altra, altres vegades el rei Jaume I, i també bruixes o moros les unien amb ponts.
Conten que en altre temps les bruixes passejaven tranquil·lament pel món i totes les que es trobaven per les proximitats d’Alaró se solien reunir les nits dels dissabtes dalt del puig d’Alcadena i el castell d’Alaró. Duien uns fils amb els quals feien un pont entre les dues muntanyes, hi descansaven i feien moltes bruixeries que no es podien ni contar, fins que sortia el sol, després tornaven a les coves o als seus amagatalls, com les òlibes.
Rondalles mallorquines, recopilació de Jordi d’es Racó (Mn. Antoni Maria Alcover). Tom V
Dibuix: Miquel Jaume
L'aigua
Els assentaments de població estan condicionats des de sempre al possible abastiment d’aigua. La hidrografia és fonamental a l’hora d’explicar l’expansió o l’estancament de pobles i ciutats. Les fonts de ses Artigues i de sa Bastida són conegudes de temps enrere i hi ha nombrosos escrits que les esmenten i fins i tot parlen del cabal d’aigua que proporcionaven. Se n’ha aprofitat l’aigua per al consum de la població, per al reg dels pagesos i per als moliners de la sèquia com a font d’energia.
Però els temps han canviat i l’aigua de les fonts del municipi s’ha canalitzat o embotellat per comercialitzar-la, i el subministrament a la població urbana es realitza mitjançant l’extracció de pous. Quant a la font de ses Artigues, l’administra la Comunitat de Regants, i si un temps es destinava a usos diversos, actualment el cabal s’utilitza sobretot per regar.
També s’ha envasat aigua d’altres fonts. El 1964 es construïren instal·lacions per comercialitzar l’aigua de la Font de sa Bastida (335 l/h). Des de 1988 també s’embotella i comercialitza l’aigua de Son Cocó, la Font Sorda (2.100 l/h), en el Clot d’Almadrà.
El clima
Pel que fa al clima d’Alaró, igual que a la resta de l’illa, no és altre que el mediterrani, un clima que es caracteritza per pluja estacional –quasi del 40% de les precipitacions es concentren a la tardor– i irregulars d’any en any. Les precipitacions augmenten a mesura que els registres s’acosten a les elevacions muntanyoses, així Alaró registra mitjanes de prop de 800 mm anuals en els punts elevats, mentre que en zones baixes s’acosten als 600 mm. Esporàdicament, als hiverns freds, aquestes precipitacions són en forma de neu.
Les temperatures són les pròpies d’un clima temperat: hiverns suaus i estius secs i calorosos. La temperatura mitjana anual se situa al voltant dels 15ºC, amb màximes mitjanes a l’estiu de 30ºC i mitjanes mínimes a l’hivern de 6ºC. Aquestes temperatures tan benignes tenen relació amb la mar que envolta l’illa. El Mediterrani procura temperatures suaus a l’hivern i la benedicció de l’embat a l’estiu: oratge marí fresc que entra terra endins, per l’efecte de contrast entre l’encalentiment de la terra i la menor temperatura del mar.
Varietat dialectal
La varietat dialectal del català d’Alaró, juntament amb Binissalem i Lloseta, observa una peculiaritat: a diferència de la resta de Mallorca, en què es pronuncia la “e” tònica neutra [∂], a Alaró es pronuncia oberta [ε], com fan el català central, el menorquí oriental i l’eivissenc.