Castell d'Alaró
La pujada al Castell d'Alaró és una de les excursions més espectaculars d'aquesta bella zona muntanyosa. Aquesta ruta està integrada dins el grup de camins de pedra en sec rehabilitats i senyalitzats pel Consell de Mallorca.
Característiques
Dificultat: fàcil-mitjana
Distància recorreguda: 4,2 km
El castell se situa al cim del puig d’Alaró: la força de la talaia radica en l’emplaçament natural, la verticalitat de les parets de la muntanya la fan inaccessible i l’únic punt pel qual es pot remuntar és el camí que du fins al monument.
El camí del castell presenta trams asfaltats a les primeres costes mentre que el darrer tram conserva trossos empedrats. També es podria recórrer part del trajecte en automòbil encara que, de tota manera, s’ha de completar a peu.
Dibuix: Miquel Jaume
L’excursió s’inicia en el nucli urbà d’Alaró, solament s’han de seguir les indicacions que guien cap a la carretera d’Orient. Aquesta part del camí està senyalitzada completament i no hi ha pèrdua. Ja a la carretera d’Orient els rètols van guiant el caminant i un pal marca la desviació a l’esquerra d’ascens cap al castell. Aquest primer trajecte asfaltat condueix fins a la possessió de Son Curt, la tanca de la qual voreja el camí. Un poc més endavant, unes segones cases, les de la possessió de Son Penyaflor, actualment reconvertit en agroturisme.
A partir d’aquest punt el traçat original del camí es desdibuixa en part. El camí primigeni acurça, per les dreceres, la pista de formigó, la més utilitzada habitualment.
Si el caminant no ha trobat l’antiga sendera i ha seguit la pista moderna, un poc més endavant, just després de la paret amitgera que divideix les finques de Son Penyaflor i es Verger, s’ha emplaçat un indicador que el reconduirà de la pista de ciment cap a la via original.
La drecera continua ascendint entre oliveres i pinar, traçant voltes que proven de reduir la duresa del desnivell de la pujada creuant diverses vegades el camí rodat fins que l’abandona definitivament alguns centenars de metres abans d’arribar a les cases des Verger per remuntar directament a través del bosc cap a la base dels penya-segats de la muntanya. El camí ens conduirà sense possibilitat de desviar-nos fins al portal del primer llenç de murada.
En aquesta darrera etapa de via empedrada, el viatjant podrà gaudir d’unes magnífiques vistes sobre el municipi i els voltants. En l’escarpada paret de colors vermellencs (la sang vessada dels musulmans que defensaven el castell segons la llegenda), a l’esquena del visitant, s’enfila una nombrosa col·lecció d’endemismes i vegetació autòctona que fascinarà els naturalistes.
Arribada al cim
Els elements constructius militars del fortí es componen d’un primer recinte o antemurada, adaptada a les ondulacions de la penya, i d’un mur interior –el castell pròpiament dit–, compost de tres talaies de tancat i una de principal destinada al castellà.
Al primer recinte s’hi accedeix a través del portal forà, un portal amb arc de mig punt, en el qual no queda rastre de les portes de doble full que tancaven el pas. Traspassat aquest primer llenç, els escalons ens condueixen a una torre emmerletada, coneguda com a torre de l’homenatge o es Constipador, que s’ha de travessar si es vol accedir a l’interior de la fortificació. Es Constipador obté el nom del fet que després de la costosa pujada, els visitants es resguarden i descansen de la calor davall la torre, on l’agradable i traïdor oratge ha provocat més d’un constipat.
Aquesta talaia s’ha convertit en el baluard insígnia del castell i –per què no dir-ho– dels alaroners.
Les estructures militars actuals són runes d’època gòtica d’un castell del segle XIV. A causa de la seva importància estratègica, després de la Conquesta, es planificaren i construïren les murades, es dugueren a terme nombroses obres de manteniment en les primeres dècades i es va emplaçar un destacament militar permanent al castell.
Allotjar-se al Castell
A les instal·lacions del castell d’Alaró es pot pernoctar de forma romàntica: passau una nit entre els murs d’aquest antic castell roquer pel modest preu de 12/15 € per persona. Per a aquesta aventura només necessitareu un sac de dormir i una tovallola.
S’hi ha fet una reforma integral que ha dotat tot el sistema de calefacció, d’una cafeteria i un restaurant. En el restaurant es podrà encarregar menjar i en el mateix bar també podran preparar alguna cosa per menjar. L’hostatgeria podrà albergar fins a 30 persones.
No s’hi han d’esperar grans luxes ni una carta molt àmplia, l’aigua està limitada i tots els subministraments es pugen sobre l’esquena de dues someres, que juntament amb l’hostatger, són les úniques habitants fixes del castell.
Cal reservar amb antelació: 971 18 21 12. / www.castellalaro.cat
Entre els elements constructius que componien el castell roquer, és de suposar que no faltaven habitacions per als criats, cuines, diverses farineres, forns de pa i cisternes. En el baluard també es va fer construir un calabós, amb els seus habituals instruments de tortura.
Els moment de major significació del castell d’Alaró varen ser els segles XIII, XIV i XV, que es corresponen amb la dominació de la Casa Reial de Mallorca i la seva posterior incorporació a la Corona d’Aragó. La fortificació va ser progressivament abandonada, encara que es va mantenir una guarnició militar fins al 1741. A pesar dels esforços, la majoria de les torres medievals no han resistit el pas del temps i es troben mig esbucades sense que s’hi hagin realitzat tasques de rehabilitació recents o d’excavació arqueològica.
Traspassada la murada i visitades les talaies de l’angle nord de l’altiplà, queda salvar una sèrie de voltes del camí que condueixen al principal grup de construccions, format per l’oratori i l’hostatgeria. En aquest tros de pujada, dues parets de pedra en sec pròximes al camí, fan les funcions de miradors: són l’Orengar i el Mirador.
Des de l’Orengar –nom que obté per l’orenga silvestre que creix a les parets verticals– s’obté una bella panoràmica de les principals munta-nyes de la serra de Tramuntana. La foto abasta des de la serra d’Alfàbia fins al puig de Massanella, recorrent el massís de l’Ofre, Tossals Verds i finalment el sostre de l’illa, el Puig Major.
En el segon mirador s’arriba a veure quasi la meitat de l’illa d’una sola ullada: de la badia de Palma fins a les munta-nyes de Felanitx; fins i tot, en els dies clars, s’arriba a veure la silueta a la mar de l’arxipèlag de Cabrera. De nit milers de llums parpellegen al peu del castell.
Tota la penya ha estat inclosa a la xarxa Natura 2000 com a Lloc d’Interès Comunitari i Zona d’Especial Protecció per a les Aus.
En arribar al cim el visitant toparà amb una àmplia esplanada on s’han erigit tota una sèrie d’instal·lacions.
Com era habitual a les fortificacions medievals, el castell comptava amb una capella gòtica, per poder complir les obligacions espirituals del personal destacat. Amb els anys, l’activitat defensiva de la fortificació va anar decaient, mentre que els oficis i les trobades religioses prenien de cada vegada més protagonisme. Amb l’edificació el 1622 de l’oratori de la Mare de Déu del Refugi, el castell d’Alaró es va convertir definitivament en un santuari per als alaroners.
La primera pedra de l’oratori es va col·locar el 29 de març de 1622, en ocasió de la gran peregrinació celebrada per implorar la pluja després d’una llarga sequera. Quan va acabar, el 6 de novembre del mateix any, es traslladaren a l’oratori dues costelles de Cabrit i Bassa des de la seva sepultura a la capella de la Pietat davall l’orgue de la Seu de Mallorca.
L’edificació és de dimensions menudes i arquitectura austera. El portal principal de marès tallat dibuixa una composició arquitravada d’estil renaixentista. El portal va precedit d’un pòrtic de teula àrab de doble vessant, sostingut per un arc de mig punt i pilastres octogonals en els laterals. A l’interior del pòrtic dos puntals de fusta sostenen la coberta. El vèrtex superior està coronat per un rellotge de sol.
L’interior de l’ermita es compon d’una única sala, d’arc de canó, amb el terra de ceràmica i parets decorades amb motius vegetals en relleu de l’artista italià Antoni Soldati.
L’absis és de planta semicircular i al seu interior hi ha l’altar precedit per un retaule barroc amb la imatge de la Mare de Déu.
En els laterals del retaule s’han representat els dos personatges més coneguts de la història d’Alaró, Guillem Cabrit i Guillem Bassa, que assoliren l’estatus de màrtirs i sants per la seva valenta defensa del castell d’Alaró. A la sagristia destaca el reliquiari de Cabrit i Bassa i la quantiosa col·lecció d’exvots dedicats a la imatge de la Mare de Déu. El 1622 a l’edificació original s’hi afegiren la capella i la sagristia.
L’ús religiós del castell també el constata el viacrucis actual (1907) –una col·lecció instal·lada els anys noranta del segle XX, una vegada desaparegudes les rajoles de 1907–, que acompanya el visitant des del darrer tram de pujada al castell. D’aquest viacrucis d’esteles amb rajoles policromades que il·lustren els diferents moments de la Passió, quasi no en queden restes pel camí a causa del vandalisme. Les darreres escenes es col·locaren a les parets de les construccions de la plaça de l’Oratori.
El conjunt de construccions que es troben al voltant de la plaça de l’Oratori han estat reformades diverses vegades.
La conquesta de Jaume I
Un relat popular descriu la pujada i presa del castell de Jaume I:
Després de la conquesta de l’illa de Mallorca, el castell d’Alaró encara era un fortí musulmà quan el rei Jaume I el Conqueridor va arribar a les seves portes. L’escomesa a la fortificació que feren Jaume I i els seus homes va ser pel camí de pujada, ja que no hi ha altre punt per fer-ho.
Els de la talaia, constantment vigilants, pensaren que podrien apoderar-se del monarca i baixaren per capturar-lo.
No va succeir, no varen aconseguir fer-lo retrocedir ni un pas. Els atacants aviat es convertiren en atacats i varen haver de tornar enrere: en combat no hi havia home que pogués vèncer el Rei Jaume i el seu cavall.
En el punt més escarpat, on comencen les escales, el cavall del Rei es va alçar i va avançar contra els enemics amb tanta força que les marques de les peülles encara avui són visibles a la pedra.
L’animal va continuar pujant, de cada vegada més amunt, com un ocell, i el Rei Jaume pegava cops d’espasa, un a la dreta, un a l’esquerra, i els caps dels rivals volaven per l’aire i els cossos tallats de través queien en terra. La sang dels sarraïns ho cobria tot, tanta, que no s’han pogut eliminar encara de les roques i de l’herba que creix als voltants.
El Conqueridor va continuar ascendint i els cristians dar-rere ell, i els enemics que no havien caigut, varen pujar per les escales del castell per tancar-s’hi. Però el Rei s’hi va acostar tant que els va impedir de tancar la porta i va entrar amb tots els seus.
Els infortunats assetjats del castell roquer només podien escapar dels cristians si es tiraven des de les roques.
Per evitar fer-se mal, posaren el cap dins una alfàbia, perquè varen pensar que, com els ho havia dit un pastor des de la vall, quan caurien no es farien cap mal. Ja podeu imaginar què en va quedar, dels que es tiraren i de les alfàbies: el tros més gros no ho era més que una orella.
Celebracions al Castell
El diumenge després de Pasqua hi ha una pujada al castell per celebrar la Festa de l’Àngel o Pancaritat. Des de sempre la setmana després de Pasqua a Mallorca s’organitzen pujades a peu a ermites i santuaris per compartir les darreres panades elaborades en aquestes festes.
El primer diumenge de setembre també se celebra la Nativitat de la Mare de Déu amb un dinar popular davant l’oratori.
El fortí no ha estat pròpiament poblat, però ha tengut diferents habitants al llarg dels segles: des dels destacaments militars a les ocupacions eremítiques de mitjan segle XVII, i la més actual, l’hostatger, que obre l’ermita diàriament a partir de les 9 del matí.
Una mica allunyat del grup principal de construccions, es localitza un grup de sis aljubs de tipus àrab que proveïen d’aigua i que es troben en bon estat de conservació. A una certa distància dels aljubs, el visitant es pot dirigir cap a la torre més apartada, situada al sud-est de la mola, amb murs emmerletats i sageteres, que s’ha denominat popularment la Presó dels Moros o torre de sa Cova.
Molt a prop d’aquesta última talaia hi ha la boca de la cova de Sant Antoni, encara que no cal esperar cap cartell que ho anunciï. Aquesta impressionant obertura irregular que s’obre al penyal mateix i és visible des del peu del puig d’Alaró, ofereix una espectacular vista des de l’interior de les terres al peu de l’elevació. D’aquesta gruta també se’n va fer ocupació eremítica en el segle XVII.
Vista de la serra de Tramuntana des del mirador de l'Orengar.
El conjunt de construccions va ser declarades Bé d’Interès Cultural l’any 1931.
L’esplanada on es troben les edificacions és propietat pública, dividida a parts iguals entre l’Ajuntament i el Bisbat, i la gestiona la Fundació Castell d’Alaró. Els alaroners han lluitat durant anys per aconseguir que el castell quedàs en mans del municipi.
La rocambolesca història s’inicia el 1811, quan l’Estat posa en venda el fortí i, en un increïble esforç econòmic per part dels habitants d’Alaró, es compra el monument amb els doblers recollits en recol·lecta. El principal símbol del municipi ja era propietat dels alaroners. Però per una nova llei de desamortització, el 1885 l’Estat central torna a subhastar una propietat que ja no era seva. De la venda s’exclou el conjunt de l’oratori, l’hostatgeria i el tancat de murades que els inclou, que es manté en mans de l’Administració i que va ser un dels oblidats el 1983 amb el traspàs de competències a la Comunitat Autònoma.
Tornant cap a Alaró, l’excursionista pot optar per tornar pel mateix camí o prendre la desviació, assenyalada per un indicador de fusta, cap al Pouet fins a arribar a les Cases des Verger, reconvertides en part en restaurant.
Per a aquells que pretenguin fer part de la pujada amb vehicle, l’alternativa més senzilla és deixar-lo a l’aparcament del restaurant del Verger i agafar el camí del Pouet
