Centre vila

Conèixer el cor d’Alaró és recórrer-ne els carrers i perdre’s en les seves sinuositats,  avançar per la seva història  a través de les seves façanes, les seves particularitats, els seus records.

Característiques

Dificultat: Fàcil
Distància recorreguda: de 3,3 a 3,7 km
 

El recorregut que el visitant podrà fer per alguns dels elements més destacats del centre urbà és el reflex de més 700 anys d’història.

El recorregut s’inicia a la plaça de la Vila, construïda al final dels anys trenta arran d’una reforma urbanística que va suposar la creació d’aquest espai públic i la construcció de l’actual Ajuntament.

Font de ses Artigues

Centre Vila. Dibuix: Miquel Jaume

Església de Sant Bartomeu

Domina la plaça l’església parroquial de Sant Bartomeu. La història de la parròquia d’Alaró es remunta al segle XIII, amb l’església de Santa Maria situada al barri de los Damunt. A mitjan segle XIV el creixement de la població va fer que el primigeni oratori quedàs petit, així que es va decidir construir-ne un de nou a la part sud del nucli urbà, a los Davall. Del primer temple que es va erigir on es troba l’actual, només en resta la base del campanar, l’edifici que el substitueix es va iniciar el 1626 i la seva construcció es va prolongar durant diversos segles. En els segles XVII i XVIII es finalitzaren la majoria de les capelles, com també el portal principal, tal com consta a la inscripció del 1785.

Des de la plaça s’aprecia la façana principal de l’església, definida per grans volums de pedra nua desornamentats, on els únics elements que destaquen a l’exterior són la rosassa i el portal major, molt habitual en l’arquitectura religiosa del segle XVII. Els murs compten amb més de 20.000 carreus de pedra tallada. 

El portal principal és d’estil barroc tallat en pedra de marbre de colors variats. L’arc emmarcat entre pilars adossats amb base i capitell motllurats, serveix per sustentar el frontó amb volutes tallat en pedra, sobre el qual apareix una petita obertura, en forma de finestra. Per l’obertura guaita una figuera, de la qual asseguren els alaroners que sempre ha estat allà i sempre amb la mateixa grandària. 

La rosassa circular és de traceria gòtica i a la seva esquerra hi ha un rellotge emmarcat en fusta i pedra. Sobre el rellotge s’aprecia una espadanya d’arc de mig punt dovellat que conserva la campana. 

El portal que dóna al carrer del Campanar o portal de Sant Antoni, és senzill i pot ser que sigui el més antic de tots. Datat entre el XVI i XVII, està fet completament de pedra i el conformen dues pilastres que suporten el llindar. En aquesta façana s’erigeix la torre rectangular del campanar, dividida per línies d’imposta en relleu i coronada per un petit cimbori. 




El portal inacabat de la façana lateral que dóna a la plaça de Sebastià Jaume, també anomenat portal del Fossar, es tracta d’un arc rebaixat amb vores atrompetades, treballat en marbre del país (pudinga). En aquesta plaça s’exposa una obra d’Enrique Broglia, ubicada sobre una font contemporània. L’autor és un dels molts i coneguts artistes que triaren Alaró per instal·lar-s’hi.

Ja a l’interior de l’església, la distribució respon a planta de nau única, amb capelles entre els contraforts que sostenen les cobertes de creueria que formen la volta. Qui aguditzi els sentits podrà observar que en el punt on conflueixen els arcs els constructors indicaren la data de finalització del tram, és a dir, els terminis de lliurament del temple. Les columnes laterals de la volta duen gravat l’escut d’Alaró als capitells. 

L’altar major, al fons de la nau, mostra una peça única de l’art barroc mallorquí del segle XVIII: no hi ha altre retaule a l’illa d’aquestes dimensions treballat completament en marbre. La tradició assegura que els alaroners tallaren les pedres a ca seva, fet que va provocar certs problemes a l’hora d’ajuntar les peces. 

Un altre element per destacar és el cor, obra mestra de l’artista italià Antoni Soldati, de l’últim quart del segle XVIII. Ho paga observar els motius i el disseny general de l’obra, la delicadesa dels ornaments florals i dels àngels, com també els colors blaus i violetes utilitzats.

La pica baptismal, situada just en el lateral del cor, és obrada en marbre d’una sola peça i està datada el 1655.

Del conjunt de retaules de la resta de capelles, la majoria barrocs, destaca especialment el de la capella de les Ànimes del Purgatori, obra de Joan Antoni Oms, de l’any 1660.

L’església de Sant Bartomeu celebra missa diària a les 8 del vespre i els diumenges a les 9.30 h. L’edifici pot ser visitat al matí de dilluns a dissabte.

Emplaçada a l’esquerra de la façana principal de l’església, hi ha la creu del Cós, que data del segle XVI. Es tracta d’una creu de terme (figures que usualment es localitzaven en els camins per senyalitzar els límits del municipi i atorgaven a la vegada certa protecció espiritual). Un temporal de vent la va destruir l’any 1884 i després d’anys d’estar abandonada, el 1958 la va restaurar l’escultor Francesc Salvà. Va ser declarada Bé d’Interès Cultural el 1963.

Aquest crucifix té un capitell octogonal a les cares del qual s’alternen sis figures amb els dos elements de l’escut d’Alaró: una ala i el castell. Les estampes que acompa-nyen el Crist són sant Sebastià, santa Bàrbara, sant Pau i una santa que porta la palma del Martiri.

Sobre el capitell, la creu pròpiament dita, profusament decorada amb motllures vegetals, desplega uns braços romboïdals en els quals s’insereixen quatre medallons amb una figura a cada un: a dalt el pelicà –símbol eucarístic de Crist–, en els laterals, la Mare de Déu i sant Joan, i a l’extrem inferior, Maria Magdalena. A l’anvers se simbolitza la Mare de Déu amb l’infant en braços, amb el peu sobre una lluna plena de rostre humà i les imatges simbòliques dels quatre evangelistes: l’àguila, l’home, el lleó i el bou. 
A l’empara d’aquesta creu se solia realitzar la bendicció dels fruits cada 3 de maig, el Dia de la Creu, que protegia l’anyada i les sembre

L'orgue

 
 

L’instrument que es troba avui dia a l’església de Sant Bartomeu d’Alaró no va ser el primer que es va instal·lar al temple, però de l’original no en queda rastre. L’orgue actual va ser construït el 1754 per Pere Joan Bosch, membre d’una coneguda saga d’artesans mallorquins que construïren, entre d’altres, els instruments del Palau Reial de Madrid i de la Catedral de Sevilla. Un espoli en els anys seixanta del segle XX va fer que perdés part de les característiques originals. 

Però aquí no acaba la història i el 2006 va ser restaurat per l’orguener Gerhard Grenzing a iniciativa de l’Orfeó d’Alaró. Bona part dels habitants del poble volgueren participar en la rehabilitació amb la compra simbòlica d’algun dels antics tubs.

Cada dissabte, a les 11.30  del matí, s’hi celebren concerts d’orgue, dels quals pot gaudir tot aquell que s’hi acosti. 

Ajuntament

Situat a la mateixa plaça, l’Ajuntament, consta de dos cossos que es corresponen amb dos edificis de diferents etapes. El primer, el volum que dóna al carrer Petit, és del final del segle XIX i va ser adquirit pel consistori quan va iniciar l’edificació de l’ajuntament nou d’estil regionalista després de la Guerra Civil. 

La façana d’estil regionalista s’estructura en pòrtic a la planta baixa, planta noble amb balcons, porxo i torrassa. La coberta de l’edifici és de dos aiguavessos i teula àrab. Part de la façana i el porxo deixen veure els  carreus de pedra amb què està totalment erigit.

L’estil general de l’edifici s’inspira en el barroc civil mallorquí caracteritzat, entre d’altres elements, pels arcs rebaixats sostinguts per columnes panxudes.

 
 

La torrassa sobresurt en una alçària sobre l’edifici i està davant per davant del campanar de l’església, fet que crea un efecte cercat de contrapès. La cornisa amb voladís de fusta resguarda l’edifici de l’aigua.

Entre les curiositats de l’Ajuntament, cal esmentar que en el pòrtic de la planta baixa hi ha una font d’aigua que data de l’any 1742. En el pati interior es pot observar un dels escuts més antics del municipi –de 1681–, que es va rescatar de l’anterior edifici del consistori. 

L’antic Ajuntament (un edifici barroc que es localitzava davant l’actual) ocupava l’espai de l’actual plaça de la Vila.

Plaça de la Vila

Sense sortir de la plaça, al cantó oposat a l’Ajuntament, es localitzen l’hotel Traffic i el restaurant Can Punta, que en realitat conformaren un únic edifici: la posada de Can Xalet (pl. de la Vila, 8 i 9). Les posades eren les cases que els senyors de les grans possessions tenien a les viles i on estaven quan passaven temporades als centres urbans.

La façana continua sent original i es pot considerar com a exemple lluït de les construccions del final del segle XVII i principi del XVIII a Alaró. 

L’escultor alaroner Llorenç Rosselló (1867-1901), conegut especialment per la peça “Foner Balear” –que s’exposa als Jardins del Rei a Palma–, exhibeix en aquesta mateixa plaça una de les seves obres, “Retorn al bon camí”, una peça de bronze creada el 1899.

Després d’aquesta escultura, en un altre dels cantons de l’esplanada, se situa el casal de Son Mallol (pl. de la Vila, 14). Aquesta és una casa de possessió absorbida pel poble, els detalls de la qual es remunten al segle XVI. Entre altres elements destaquen els finestrals del casal, arquitravats amb peces de pedra amb decoració conopial, i la petita finestra atrompetada del lateral del casal. Una porta annexa del casal acollia l’última tafona que va estar en funcionament d’Alaró, l’estructura de la qual encara es conserva en part. La planta baixa ha estat reformada per convertir-se en el bar Acros, punt de trobada del dia i de la nit alaronera, i un restaurant. En la remodelació s’han respectat gran part de la distribució inicial i fins i tot elements decoratius, com les rajoles hidràuliques originals.




Plaça de la Vila. Dibuix: Miquel Jaume

Entre les característiques que defineixen la majoria dels portals principals d’Alaró, hi ha les llindes de gran entitat, lloses de pedra en els sòcols i marès o pedra en els marcs d’obertures i llindars. En alguns casos, s’hi ha esgrafiat una creu al centre o lateral, o la lletra grega tau, símbol de sant Antoni Abad.

Pujant pel carrer de Can Xalet, destaquen dos edificis dels segles XVII i XVIII, situats un davant per davant de l’altre, la posada de s’Olivaret (c. de Can Xalet, 5-11) i el celler de s’Olivaret (c. de Can Xalet, 12-16). 

La posada de s’Olivaret és un casal senyorial, de les més grans del poble, i té la façana principal al carrer d’Enmig. Encara que l’origen del casal és bastant antic, l’interior de l’edifici va ser modernitzat en el segle XX. Aquesta casa acull la imatge de la Mare de Déu de la Processó de l’Encontre el dia de Pasqua. El celler de s’Olivaret, a l’altra banda del carrer, al cap de cantó, encara conserva les botes originals. 

Els jardins de la plaça del Mercat es troben al final del carrer de Can Xalet. Com el seu nom indica, en altre temps concentrava l’activitat de mercadeig, fins que es va traslladar a la plaça de la Vila.

 ­S’avança pel carrer d’Enmig, i es gira pel primer carrer a la dreta fins al carrer de la Síquia. Seguint el recorregut traçat al final del carrer ve el casal de Son Vidal (c. de la Síquia, 21-23), del XVII, habitatge sobri la importància del qual radica en l’estat de conservació dels elements interiors. Incloïa un antic molí d’aigua, que formava part del qanat d’aigua musulmà que abastia la vila. Del molí a penes en resten algunes peces. Es diu que una temporada va ser la casa de l’ermità Mir.

Pujant la costa de Son Sitges, a mà dreta comença el carrer de sa Gerreria, que arriba a continuació, girant a mà esquerra, al passatge de sa Gerreria, un racó preciós per explorar, dels molts que es poden trobar al nucli antic. Es reprèn el carrer de Son Sitges per dirigir-se a Son Bieló (c. de Son Sitges, 11), un casal que tenia un altre dels molins d’aigua –del qual resten vestigis–, que, com l’anterior, formava part de l’antic sistema hidràulic d’Alaró. Aquest casal del segle XVIII exhibeix un portal d’estil neoclàssic, i en el rebedor i vestíbul, un revestiment de pedres antic original. La casa disposa de capella pròpia, que compta amb un vetust altar i una petita sagristia. 

Avantguarda a Alaró

System • Imatge i text

Durant els anys seixanta i setanta del passat segle, alguns artistes de renom establiren la residència o el taller a Alaró. Molts ja no viuen al poble o no el freqüenten, però d’una forma o altra han deixat la seva empremta als carrers, ja sigui en forma de multitud d’anècdotes o per la seva obra, disseminada pel nucli urbà. Alguns arribaren a encunyar la denominació “grup d’Alaró”, nom sota el qual s’organitzaren exposicions conjuntes fora de Mallorca. Alguns dels noms destacats que es vinculen a Alaró són Manolo Coronado, Manuel Hernández Mompó, Celedonio Perellón, Aleix Llull, Amelia Viejo, Pep Llambias o Solveig Pripp.

Aquests anys no representen un moment aïllat sinó que aquestes terres continuen atraient artistes de tot el món: Sandra Lehnis, James Lambourne, Rafa Forteza, Álvarez Frugoni, Alfred Lichter, Nathasha Lébedeva, Menéndez Rojas, Diego Delgado, Von Treskov…, són alguns dels noms lligats a Alaró.  

Foto: Manuel Hernández Mompó

Ses Rotes

El camí condueix cap a la part més alta del nucli urbà, el carrer del Pujol, pel que varen ser un conjunt de cases roteres. Ses Rotes és un barri urbanitzat però un temps hi havia les rotes, uns trossos petits que es donaven a cultivar a canvi d’algun benefici o del simple avantatge de tenir la terra conreada sense despeses pròpies.
Sobre la cornisa de pedres planes, destaquen les llargues teules volades (encara que només en quedi una) que protegeixen el portal d’ingrés.

Devers les dècades dels seixanta i setanta, artistes reconeguts triaren instal·lar-se a Alaró, i es concentraren en bona mesura en aquesta barriada.
Al final de la passejada per aquesta barriada s’ar-riba a la plaça del car-rer del Poador, que compta amb una bella panoràmica de tot el nucli urbà amb el barri de los Damunt en primer pla.

Baixant el carrer de Son Rafalet, a mà esquer-ra, un element il·lustra novament l’entramat d’abastiment d’aigua: els rentadors de Son Rafalet. Aquesta bugaderia pública, construïda en el segle XIX, s’abastia de l’aigua de la font de ses Artigues i hi acudiren durant dècades les dones del poble a rentar-hi els draps bruts… (expressió que fa al·lusió a la neteja de la roba i a l’expressió figurativa). Es tracta d’una pica amb tres compartiments interiors, feta de pedra i estucada en blanc. La coberta de bigues i teules àrabs que els cobreixen són actuals. 

De camí al nucli inicial d’Alaró es travessa la plaça dels Horts, de moderna construcció, on no s’ha de passar per alt una escultura de Manolo Coronado, una mica amagada en un racó de l’esplanada. 

Sistema de qanat de ses Artigues

System • Imatge i text

La font de ses Artigues és la font que va abastir d’aigua bona part del municipi durant segles. Esmentada ja l’any 1232 per Gastó de Bearn, data de l’època andalusí de Mallorca. El mètode constructiu utilitzat en aquesta surgència respon al sistema de qanat: una mina que s’allargava diverses desenes de metres davall terra i que a Mallorca se solia construir per la tècnica de pedra en sec. Al llarg del conducte es practicaven perforacions verticals de forma regular que feien de respiradors. El canal mantenia un cert pendent, de tal manera que l’aigua drenava simplement amb l’ajuda de la gravetat. 

En el cas de ses Artigues, aquesta mina s’allarga uns 60 m davall terra i només és visible en el punt de sortida, tancat recentment amb una volta per raons sanitàries. D’aquest punt del qanat arranca la síquia que transporta l’aigua per al reg de les marjades agrícoles, moure la maquinària dels molins al seu pas i proveir d’aigua els alaroners.

El barri de los Damunt possiblement es va nodrir antigament d’una altra de diferent, la de la font de sa Bastida.

Los Damunt

Finalment s’accedeix al barri de los Damunt, el nucli urbà inicial d’Alaró, referenciat des del s.XIII. Les reduïdes dimensions d’aquest antic nucli possibiliten un agradable i curt passeig pels seus carrers principals, on es poden apreciar alguns edificis importants i sobretot moltes cases senzilles de façanes antigues. En aquest racó es descobreixen portals de tot tipus: de mig punt, d’arc escarser (arc rebaixat), obrats amb materials com la pedra o el marès, i fins i tot amb llindes de fusta.
Seguint el recorregut, es continua descendint pel carrer de son Duran, cap a la plaça de Cabrit i Bassa, però s’anima el visitant a fer una volteta i que es perdi pels carrerons que conformen los Damunt.


Los Damunt. Dibuix: Miquel Jaume

Ja a la plaça de Cabrit i Bassa o plaça de los Damunt s’obre pas la història o el mite, atès que es diu que en aquest punt és on els herois locals varen ser executats de forma cruel pel rei Alfons II d’Aragó.

En un lateral de la plaça es va instal·lar en el segle XVII una capella, commemorativa del martiri de Cabrit i Bassa, posteriorment reformada i que actualment acull un retaule de la Mare de Déu, obra de Manuel Coronado.

El centre de la plaça la presideix una cisterna aixecada sobre una solera de planta octogonal, amb la maquinària de bombeig i altres elements elaborats amb ferro. D’aquest carregador d’aigua i d’altres de similars s’abastia la població urbana.

En aquesta esplanada, dominada per l’antiga casa quarter de la Guàrdia Civil, es troben les que, molt possiblement, són de les cases més antigues d’Alaró i que remunten el seu origen al gòtic (pl. de Cabrit i Bassa, 8 i 9). Aquestes dues cases varen ser originalment un sol edifici –l’antic portal que encara es conserva ho testimonia–, si bé, quan es va dividir la propietat, es va obrir un arc rebaixat devora l’anterior per dotar de pòrtic el nou habitatge. El mur de façana ha modificat l’aspecte amb el farciment de morter cimentat. 

Prosseguint el recorregut s’abandona la placeta girant a mà esquerra pel carrer de Son Borràs, i s’arriba davant la propietat que dóna nom a la via en els números 9 i 11. Es tracta d’un casal del final del segle XVI o el principi del XVII que, segons fonts orals, era l’antiga posada de la possessió de Son Borràs. L’interior de la casa ha estat dividida en dues, una de les quals conserva peces de pedra de l’antiga tafona (tremuja, volandera i trull). A l’interior de l’edifici s’atresoren algunes restes d’un altre dels molins impulsats per aigua del qanat de ses Artigues.

Los Damunt, origen d'Alaró

Els escrits de després de la conquesta catalana de Mallorca referencien los Damunt com l’alqueria àrab d’Oloron, inclosa dins el districte de Canarrossa o Qanarûsha després del Repartiment. Aquesta antiga alqueria va donar lloc al primer nucli de població (que consta com la població antiga o partida d’Amunt) on s’erigeix una església. En el segle XIV la població creix i això obliga a la construcció d’un nou temple a la part baixa del poble.

L’hegemonia de los Damunt s’allargarà encara fins al segle XVI, data a partir de la qual es consolida l’actual centre urbà al voltant de la nova església par-roquial a los Davall. A pesar de la gran quantitat de reformes a les quals ha estat sotmès el barri, conserva encara un entramat amb reminiscències medievals de carrers estrets, culs-de-sac, placetes…, on moltes cases són clarament datables en els segles XIV o XVII. 

Hom podria entendre que es tracta de dos pobles en un, atès que los Damunt celebra fins i tot les seves pròpies festes.

System • Text i Imatge

Encara a la barriada de los Damunt, carrer de Tià Roig avall i girant cap al carrer de sa Bastida, s’arriba finalment a sa Bastida (números 18 al 24), una possessió absorbida pel nucli urbà de los Damunt. Aquest conjunt arquitectònic pren el nom d’una antiga fortificació del segle XIII de la qual només es conserven runes. És possible que aquestes cases s’edificassin sobre –o molt a prop de– la primera església d’Alaró. 

La façana lateral de la construcció pega a una clastra, presidida per un gran lledoner, on es reunia la Universitat de la vila –és a dir, l’antic ajuntament del municipi– durant l’edat mitjana. 

S’abandona el barri original d’Alaró prosseguint el descens pel carrer de sa Bastida, es creua el torrent de Na Marranxa –que separa físicament les dues barriades–, continuant pel carrer de Can Coxetí per finalment tornar a los d’Avall. 

A la convergència del carrer de Can Coxetí, d'Enmig i del Porrassar, s’aixeca l’edifici Can Pinoi, un habitatge del segle XVII en el qual destaquen un magnífic portal de pedra i una creu de marès encastada a la façana principal. 

Continuant pel carrer Porrassar, un poc més avall, hi ha una altra cisterna denominada el Car-regador des Porrassar. De forma octogonal i sobre una solera grossa, està obrada en pedra i conserva la tapa superior, la roda per al bombeig al lateral i el conducte del desguàs, totes aquestes peces construïdes de ferro. La petita pica adossada a la base recull l’aigua sobrant i el degoteig del desguàs. 

Seguint el traçat del  carrer, el passejant es trobarà amb el teatre  d’Alaró.

Teatre d'Alaró

 
 
Teatre

El teatre, de recent reobertura (2008) després d’una reforma integral, va ser l’antic cinema parroquial, en funcionament des dels anys cinquanta del passat segle XX. El teatre compta amb un excepcional revestiment: a l’exterior, murals de Menéndez Rojas, i a l’interior, una obra de Pep Llambías. 

L’espai ha estat pensat per ser usat amb diferents activitats artístiques i de caràcter cultural: cinema, arts escèniques, concerts o seminaris entre d’altres.

Davallant el carrer de Can Palou, es passa per davant un casal senyorial del segle XVII que s’ha dividit en tres habitatges. El primer continua sent un bon exemple de casal urbà del XVII, que llueix un impressionant pòrtic arquitravat amb pilastres de capitell motllurat de pedra. Per als que gaudeixen dels detalls curiosos, una de les finestres té gravada una creu de malta a la llinda lateral. Les creus gravades no escassegen a portals i finestrals d’Alaró, si el visitant s’hi fixa. 

L’entramat del carrer al revolt traça una petita placeta, dividida per la calçada, i a banda i banda, dos edificis: Can Pere Ric i la posada de Son Guitard. 

El primer, Can Pere Ric (c. de Can Palou, 1; c. de Son Antelm, 19), es tracta d’un immoble del segle XIX en el qual destaquen l’acurada execució i distribució dels elements decoratius geomètrics, com també la decoració de peces de marès de la planta baixa a manera d’estries horitzontals sobre un sòcol de lloses de pedra polida. 

System • Text i Imatge


Enfront de Can Pere Ric, la posada de Son Guitard (c. de Can Palou, 20). Casa del segle XVIII en la qual s’han succeït les reformes, com a la façana exterior, de la qual s’ha extret la coberta de morter tradicional, i s’hi ha deixat la pedra a la vista, amb la qual cosa es distingeixen perfectament els marcs de les finestres i del portal de marès i pedra. Com moltes de les cases de l’època, comptava amb tafona, de la qual es mantenen les peces d’oli i les pedres de moldre.

Girant el car-rer a mà esquerra, al fons s’observa de nou l’església de Sant Bartomeu i en aquest mateix carrer es troba la Rectoria (c. de la Rectoria, 8-12). Es tracta d’una construcció del segle XVIII, aixecada sobre l’edificació anterior, de la qual únicament s’han conservat el portal d’accés (del XVII), un portalet interior renaixentista i alguns elements interns i materials reaprofitats. Des del carrer únicament es pot apreciar el portal neoclàssic d’inspiració protorenaixentista que ha arribat intacte fins a avui: una gran porta allindanada tallada en pedra rematada en un frontó triangular. En aquest hi figura un escut i hi apareixen dues dates, 1630 i 1803, la darrera segurament referencia una de les reformes de l’edifici. Franquejant el portal forà i travessant un petit pati de tarongers –en altre temps un hort– es pot accedir a l’habitatge. A la façana principal de la casa es distingeix un rellotge de sol de 1768, pintat en blanc i negre. Si està obert, entrau-hi una mica, el rector no es molestarà. 

Al mateix carrer es troba Can de Haro (núm. 7-9), un magnífic edifici del segle XVIII, en el qual, si tenen les portes del carrer entreobertes, podreu apreciar el cancell del rebedor d’estil modernista de fusta i vidre. El portal de la casa també destaca, perquè es tracta d’un magnífic portal de mig punt dovellat de pedra. En aquesta casa hi va viure el reconegut poeta mallorquí Joan Alcover.

S’ha arribat al punt de partida, la plaça de la Vila. Des d’aquí es proposen dues variants: la visita a la part meridional del poble o la visita a la part occidental del centre urbà. 
El primer dels camins condueix, entre d’altres, a l’alqueria de Son Sant Joan o alguns exemples d’edificacions modernistes. Amb el segon dels recorreguts, passarem per davant alguns dels casals més sorprenents d’Alaró.

Ruta a Son Sant Joan 

System • Imatge i text

Retornant al primer dels ramals, s’ha de desfer part del darrer tros del camí i tornar a la plaça de la Vila fins al casal de Can Pere Ric, i des d’allà es continua carrer avall. En el número 25 del carrer de Can Cladera, s’ha de fer una parada al final de la via per observar un casal de tendència art déco de tipus colonial del 1931. Destaca en aquesta construcció la cornisa motllurada de pedra amb dibuixos geomètrics circulars i l’enreixat de decoració modernista, del qual es trobaran altres exemples en construccions de l’època. 

El projecte estrella i símbol a Alaró de la República va ser sens dubte l’Escola Graduada (c. de Pere Rosselló Oliver, 24), un disseny regionalista dels anys vint, dirigit per l’arquitecte Guillem Forteza, que finalment es va inaugurar el 14 d’abril de 1934.  

Passant per davant la façana de l’escola, camí avall, ja per la   carretera de Santa Maria,    s’aprecia fora del nucli urbà, un conjunt de cases que conforma l’alqueria de Son Sant Joan. Té els orígens en el segle XIII i inicialment la constituïen les cases de la possessió, uns estables i una tafona (descrits el 1458). Gran part dels edificis posteriors es reformaren entre els segles XIX i XX, quan se n’inicia la recuperació.

Si heu arribat fins a l’alqueria de Son Sant Joan, haureu de tornar fins a l’escola, i continuar pel carrer de Pere Rosselló Oliver (carrer dedicat al batle republicà afusellat durant la Guerra Civil) i girar a la dreta en el car-rer de Son Amengual, per poder apreciar un nou exemple d’habitatge modernista, es Casats o els Casals (c. de Son Amengual, 26). Aquest edifici apareix aïllat de la resta d’edificis amb zona enjardinada al seu voltant. És sens dubte un bell exemple d’edifici modernista, del qual destaquen els dos cossos semicirculars que sobresurten de la línia de l’austera façana, les reixes del tancament exterior amb decoració floral, les baranes de terrasses i balcons, i en general, l’aparició del ferro com a element estructural i decoratiu. 

Carrer de Son Amengual amunt, es connecta a continuació amb el carrer Pintat, cap a un altre dels múltiples punts de càrrega d’aigua, la manxa de Can Pintat. Aquesta cisterna, aquesta vegada de planta circular, disposa d’una roda vertical amb un conducte de desguàs, tot de ferro.

Però aquest passeig té com a finalitat arribar fins a una peça important en la història moderna del municipi, la torre des Llum o de l’Electricitat. Situada a l’avinguda de la Constitució, un poc més avall de la sortida del carrer Pintat, es tracta de l’únic element que resta de la primera fàbrica    d’electricitat inaugurada a Mallorca (1901), impulsada pels germans Gaspar i Josep Perelló, comerciants d’oli i sabó. Les restes corresponen al cos de la xemeneia, constituïda per dos murs concèntrics, de forma troncopiramidal, units per una escala.

BIC des de l’any 2000, l’Ajuntament la va restaurar un any més tard, coincidint amb el centenari de la inauguració.

Fins aquí la primera de les variants, només queda tornar a la plaça de la Vila, punt de sortida de tots els recorreguts. 

Ruta al Pontarró

La segona de les alternatives surt de la plaça de la Vila, pel carrer Petit, fins a l’avinguda de la Constitució, on es reprèn la visita girant cap al car-rer del Camp Roig, abans d’arribar a la torre de l’Electricitat. En el número 20 es topa amb Can   Marrigo, una casa del segle XVII amb parament de la façana de pedra revestit amb morter que dibuixa panells irregulars i un balcó amb barana ornamental de ferro forjat d’estil modernista.

Hi ha diverses construccions per destacar en aquest tram: en els números 25, 47 i 48-50 d’aquest mateix carrer, diversos edificis del segle XIX i XX, de façanes ben conservades on el marès apareix com a element principal (constructiu al mateix temps que decoratiu); al final del carrer, Son Manyes, del segle XVIII (núm. 52), on el portal principal de mig punt ha estat retallat per donar-li més alçària. Sobre aquest mateix portal, una fila de teules volades protegeixen de la pluja en entrar i sortir de la casa. Quasi desapareguda, encara es distingeix sobre l’arc l’antiga numeració de les cases, aquestes es marcaven per ordenar el cobrament dels aranzels. 
Davant aquesta casa i una mica amagat darrere una olivera, apareix el   carregador de Son Manyes, una cisterna en la línia de les anteriors, sobre una solera redona que ha quedat absorbida per la vorera. 



Es continua el recorregut pel carreró de Can Manyoles, pujant i quasi immediatament, en el creuer d’aquest amb Can Ros i Pontarró, destaquen tres elements. Al cap de cantó, la posada de Bànyols (c. de Can Ma-nyoles, 1). Datada dels segles XVIII-XIX, va ser la casa de l’escultor Llorenç Rosselló. Al cantó oposat, un edifici racionalista (c. de Can Ros, 30) amb una forma singular perquè l’eix central sobresurt de la línia de façana amb un cos semicilíndric. Els balcons s’han dotat amb baranes de ferro ornamentals i, igual que la pareteta de tancament, una reixa amb motius florals, els mateixos que podem trobar en el 25 del carrer de can Cladera. 

El tercer element per destacar es troba en el principi del carrer del Pontarró, lloc conegut com sa Creu, al mateix cantó, per la creu encastada a la façana d’una casa urbana. Tallada en marès, l’única inscripció és el símbol de Jesucrist gravat en el centre. Aquest és el punt de reunió de l’Encontre quan surten els passos de Pasqua.
Parada breu enfront de Can Jaumico o Ca s’Indiano (c. del Pontarró, 11-15), un casal modernista del final del XIX, fruit de la bonança econòmica que va proporcionar el procés d’industrialització. Jaume Pizà, Jaumico, va obrir el 1870 el primer taller de sabates i molt aviat va començar a exportar a Puerto Rico. L’estructura de la casa respon a les edificacions típiques dels retornats de les Amèriques, d’aquí el sobrenom de Ca s’Indiano: un gran casal aïllat envoltat d’un gran jardí, en el qual destaca una gran araucària (Araucaria heterophyla) que supera els cent anys. Els elements florals gravats a la pedra de les mènsules es repeteixen a la llinda dels balcons.
Continuant amb el recorregut del carrer del Pontarró, unes altres bugaderies públiques, els rentadors del Pontarró, del segle XIX, formats per un abeurador i una pica rectangular per rentar-hi, construïts de pedra i emblanquinats, davall un porxo reformat recentment.

Molt a prop, carrer amunt, Son Mas (c. de Solleric, 5), un casal dels segles XVII-XVIII. Actualment dividit en dues propietats, que antigament tenien també funcions diferenciades: a una hi havia les estances i a l’altra les dependències agrícoles i ramaderes, de les quals destaca la tafona. Aquest casal també es coneix com a Antiga Tafona dels Deumes.

 
 

Casal de Son Tugores


Propietat del consistori municipal des de 1994 i reformat, centralitza gran part de les activitats culturals d’Alaró. Compta amb diferents espais, com el jutjat de pau, la biblioteca municipal, i també sales preparades per a exposicions i multifuncionals.

Per la possessió de Son Tugores transcorria la síquia que arriba de Son Vidal fins a connectar a un gran safareig de 25 m per 5 m situat just darrere les cases que abastia d’aigua el molí. La possessió s’incloïa en el complet sistema de qanat de la font de ses Artigues d’Alaró i, després de la remodelació de l’edificació, encara es poden observar restes del molí integrat en el casal públic. 

S’han preservat algunes peces de l’antiga tafona, com les piques de l’oli. Per descomptat és visitable, si es troba obert. Devora aquest edifici, paret amb paret, hi ha una segona construcció, també pertanyent a les cases de Son Tugores, de la mateixa època i sotmesa a una reforma en el segle XIX, però que es manté en mans privades.

 
 

És remarcable també el conjunt marjat de l’hort contigu o jardins de Son Tugores, l’antic tarongerar de la propietat. Es tracta d’un espai públic al qual s’han incorporat un jardí botànic i un parc infantil.

 
 

Tornam sobre els nostres passos i ascendim pel camí de ses Barreres (antic tram del carrer de Sant Roc) i giram a la intersecció cap a la plaça de Son Tugores. S’hi troben les cases de Son Tugores, del segle XVII –encara que la seva distribució interna data del XIX–, i els jardins annexos. La possessió a la qual pertanyien aquestes cases feia partió antigament amb el que era el nucli urbà, encara que actualment hi hagi quedat absorbit.

De tornada al carrer de ses Barreres, connectat amb el carrer de la Mare de Déu del Refugi i girant cap al carrer del Metge Jaume Colom, ja només resta la darrera part del recorregut, que passa davant ses Caves o Can Morro (c. del Metge Jaume Colom, 21), del segle XVII, que conserva a l’interior la millor de les escales de pedra picada d’Alaró. El casal, que inclou els números 9 i 13 d’aquest carrer, és un bon exemple de l’academicisme de mitjan segle, per la decoració i composició de l’edifici. La façana principal es conserva tal com era originalment. 

Finalment, prenent el car-rer de Can Ros, en el número 25 s’aixeca l’edifici Can Roua (o Can Jaumico). La seva façana destaca pel material i la tècnica de construcció: tot el parament és de carreus de pedra viva ben tallats i disposats regularment al llarg de la façana units per juntes molt estretes, un exemple quasi únic a Alaró. Va ser la primera casa Can Jaumico que després es va transformar en fàbrica de sabates, i posteriorment en una granja de pollastres i conills. Avui dia reconvertida novament en una casa particular i bar restaurant a la planta baixa, s’ha condicionat i ha sofert una reforma integral, atès que els pisos superiors es transformaren en grans sales per a ús industrial. 

El recorregut finalitza en el punt de sortida, la plaça de la Vila.

Altres passejades