Alaró de pedra i de memòria

Possessions

Aquestes finques rurals són particularment belles per les seves façanes, que se cenyeixen a les pautes més pures del tradicionalisme mallorquí: paraments de gran alçària o longitud amb carreus de pedra vista, balcons i finestres de diferents tipologies, o portals de mig punt i d’arc rebaixat.

El Clot d’Almadrà

Almadrà és una vall, ubicada en una depressió càrstica. És el principal camí al refugi dels Tossals Verds, ja en el terme municipal d’Escorca. El Clot d’Almadrà compta amb tres possessions que conformen un llogaret: Son Ordines, Can Xalet i la Casa d’Amunt. 

La Casa d'Amunt és un topònim que ja apareix inscrit en el Llibre del Repartiment (1232), i que es tracta, per tant, d’una de les finques més antigues d’Alaró. La façana principal, orientada al llevant, en la qual es distingeixen tres pisos, com a la majoria de les cases mallorquines de l’època: planta baixa, planta noble i porxo. Les façanes segueixen un esquema regular de les finestres, i el portal d’ingrés és un arc de mig punt amb dovelles i brancals de marès. En un dels laterals, un rellotge de sol sense cap descripció. Altres volums destacables són la tafona i el forn al pati posterior.  

Pont del Clot d’Almadrà

El mapa del cardenal Antoni Despuig (1784) assenyala un camí de certa importància poc abans d’arribar a la vall d’Almadrà, que travessa el tor-rent del mateix nom a través d’un gual empedrat. En aquest punt s’aixeca un pont, just abans d’arribar a les cases de Son Ordines, Casa d’Amunt i Can Xalet. El pont continua al mateix lloc, sostingut sobre uns pilars molt amples, fet que indica que el torrent ha tengut i té puntes de cabal considerables. Dels tres arcs de mig punt, dos revelen dimensions similars (2,70 m d’alçària per 3,65 m d’amplària), mentre que el tercer és una mica més petit (2,40 m per 2,60). Els arcs estan construïts de pedra a la base, les voltes són de marès i la resta del parament combina la pedra i el morter. Entre les dues obertures idèntiques a la base del pilar es va construir un esperó pensat per tallar l’aigua del corrent i repartir-la entre els dos arcs. 

Can Xalet és una altra de les construccions del llogaret, datada dels segles XVII-XVIII. Es tracta d’un casal de tres altures amb una distribució irregular de les obertures (portes i finestres). Els portals d’accés se situen a la part dreta de la façana: un d’entrada a l’habitatge d’arc redó amb grans dovelles de pedra i un segon arquitravat d’entrada a la capella, amb basaments, brancals i capitells motllurats també de pedra. La capella està decorada amb pintures barroques. Quasi tots els detalls de la façana s’han completat en pedra. De la coberta de teula àrab sobresurt una espadanya amb forma d’arc ogival. Les dependències dedicades a les feines del camp estan situades de forma perpendicular a la façana i apareixen totalment abandonades. Enfront del paller, hi ha una cisterna que abastia la casa. 

Completant el triangle, Son Ordines d'Almadrà, del segle XVII. El portal forà, situat asimètricament en un lateral de la façana, el corona un arc de mig punt amb llinda de pedra i ferro forjat a la part superior, a manera d’element decoratiu. Aquest portal de la finca travessa un vestíbul protegit per un arc que connecta amb el pati.
Les cases s’organitzen al voltant d’aquest pati empedrat quadrangular, on es reparteixen les cases senyorials, la capella (s. XVIII), la tafona i les dependències agropecuàries.

A la façana de les cases s’obrin cinc finestrals amb reixa de ferro forjat i emmarcades de pedra, i en el primer pis, quatre finestres amb balcons. El porxo –el tercer nivell– presenta cinc finestres apaïsades i emmarcades en relleu. Sobre el vestíbul que comunica amb el portal forà i el pati hi ha una terrassa amb barana de ferro. 

La tafona, de planta rectangular i terra d’obra, se situa en el fons del pati i al portal hi figura la data “1769”. La premsa és moderna i la tafona, hidràulica, amb elements metàl·lics. Annexa a aquesta, una cambra on s’emmagatzema l’oli. En el centre del pati, un coll de cisterna.

System • Imatge amb peu de foto
Façana principal de Solleric 

Solleric

Solleric és una de les grans possessions de muntanya i les seves cases van en consonància amb la finca. Se la coneix ja a l’època musulmana, amb el nom d’alqueria Xular. S’esmenta també en els segles XIII i XIV, després de la conquesta catalana, quan es va cedir a la família Guitard. 

Solleric era una gran finca de muntanya, però no solament per l’extensió, també pel nombre de treballadors: hi havia devers 50 o 60 persones llogades, però en el temps de la collida d’oliva, augmentaven fins a 200 i 300 treballadors més. Al final del segle XIX, la possessió tenia 1.000 quarterades (equivalent a 710 ha) i la producció d’oli continuava essent una de les més remarcables de l’illa, atès que arribava a les 120.000 tones de gran qualitat. Relata l’arxiduc Lluís Salvador que a la finca hi havia dues tafones, de dues bigues cadascuna, fet que remarca la importància de l’explotació de l’oliva.
La finca, anecdòticament, en els anys cinquanta va ser pionera en la cria equina per inseminació artificial, concretament de muls. 

El 1966 la finca va passar a ser propietat de la família Gilet, actual propietària. 

Solleric és una possessió rica en fonts (font de sa Figuera, font Blanca, font des Verro, Fontassa d’Oliclar, font de sa Gruta…) i en punts de caça tradicional de tords amb filats.

El portal exterior el compon un arc carpanell rebaixat amb brancals i motllures. Unes escales situades en el lateral dret del vestíbul baixen a la capella (un dels tres pòrtics amb els quals compta).

Els edificis s’organitzen al voltant d’un pati empedrat, que actua de distribuïdor de les cases dels senyors –de tres pisos–, de la dels amos o arrendataris de la finca, de la tafona, de la capella (inscripció del 1713) i les dependències agràries, actualment rehabilitades. 

El parament de les cases dels senyors i les obertures de la façana estan íntegrament realitzats en pedra. Les cobertes del conjunt són de teula àrab i d’un o dos aiguavessos.

Des del pati a través d’un portal allindanat s’accedeix a la tafona, que va funcionar fins a la dècada dels vuitanta del segle XX i conserva alguns dels elements tradicionals, a pesar d’haver estat mecanitzada en el segle XIX. Es divideix en dues sales: a la primera es troba la maquinària i és on es molia i es premsava; a la segona es troben els antics dipòsits i s’hi seleccionava l’oliva i s’hi decantava l’oli. 

La finca compta amb una capella (s. XVIII), el portal principal de la qual també mostra l’escut d’armes de la família. Es tracta d’una sola nau amb absis semicircular que acull un retaule barroc de fusta. L’oratori està ornamentat amb pintures al fresc amb decoració bar-roca i un orgue sobre el cor. 

Annex al lateral del portal forà es troba el celler, que conserva bótes de vi i àmfores. El portal del celler s’obri amb un arc rebaixat. El terra és de pedra original.

A la part posterior de les cases, els estables (1929) i un forn.

Entre les instal·lacions hidràuliques, compta amb una cisterna, un safareig quadrangular i l’aljub situat a la part posterior de la casa. 

Davant la façana principal, un jardí i una font. Des del jardí surt una escalinata exterior amb escalons i barana de pedra que arriba fins a la façana exterior. A la barana hi ha un escut, i al davall, una data: "Any 1901".

De Solleric se n’ha extret una gran quantitat de pedra que ha ajudat a construir alguns dels casals del nucli antic d’Alaró i el retaule major de l’església de Sant Bartomeu.


System • Text i Imatge

La producció de l'oli

La majoria de les possessions tenien per valuosa i fonamental la tafona entre les seves instal·lacions. S’hi extreia el preuat oli, un líquid que era moneda d’intercanvi i un actiu important entre les possessions de muntanya.

La recol·lecció d’oliva, sempre a mà, es realitzava quan l’oliva, madura, anava caient de les oliveres. Era una feina laboriosa que necessitava una gran quantitat de mà d’obra durant alguns mesos, atès que es feien diverses passades als oliverars. 

Ja a la tafona, l’oliva es molia: es repartia sobre la solera de molins de pedra on es triturava fins a obtenir una pasta. La tracció dels trulls es realitzava amb muls, que després varen ser substituïts per motors elèctrics ja a la segona meitat del segle XX. 

A continuació, la pasta procedent de la mòlta de l’oliva es col·locava entre els esportins (senalles circulars d’espart entrellaçat), que es col·locaven els uns sobre els altres i que feien les funcions de colador de l’oli i l’aigua i retenien la polpa. Mitjançant una biga o una premsa es pressionaven per extreure el contingut líquid de l’oliva entre els esportins, i s’arribava fins i tot a banyar-los amb aigua calenta, per afavorir que l’oli se separàs de la pasta. 

Finalment es deixava decantar per repòs, i se separava la part aquosa de l’oli d’oliva.

Es Verger

A la pujada al castell d’Alaró, es troba la possessió d’es Verger, una antiga alqueria d’origen àrab. Es tracta d’una finca extensa, actualment dividida en quatre propietats.
Les cases de possessió s’organitzen en tres volums annexos, el primer dels qual, les antigues dependències agrícoles, s’han rehabilitat com a restaurant. 
El parament està emblanquinat i el sòcol és de referit gris.

Entre els elements per destacar s’hi troben una farinera –de la qual es conserven algunes peces-, part d’una tafona –de premsa mecànica– i un forn. La tafona inclou l’antic dipòsit d’emmagatzemament de l’oliva, unes estances cobertes amb voltes de mig canó i, a la cambra contigua, les peces de pedra i ceràmica per emmagatzemar oli. L’oli que es produïa en es Verger era molt apreciat pels voltants per la seva qualitat. 

Entre els elements hídrics, podem esmentar una cisterna, una safareig i un aljub a la part posterior de les cases (camí des Pouet).

Alcadena

System • Imatge amb peu de foto

Alcadena

La finca d’Alcadena se situa a la part meridional del puig de s'Alcadena, de la qual rep el nom. 

Les cases de la possessió s’organitzen al voltant d’un pati empedrat, tal com es repeteix a la majoria de les possessions d’Alaró. Al seu voltant, la casa dels senyors, la tafona i una sèrie d’antigues dependències agrícoles, els estables i la casa de les collidores, actualment rehabilitades com a magatzems. 

S’accedeix al pati per un portal arquitravat, amb carreus de pedra i fusta. La façana s’organitza en tres pisos, seguint una disposició regular de les obertures. 

El portal d’entrada és un arc de mig punt construït amb marès, on brancals i llinda s’han tallat en pedra i el portal és de fusta antiga. Totes les obertures de la façana principal es presenten emmarcades amb peces de pedra.

A l’esquerra de la façana principal, un pòrtic de bigues de fusta, sostingut per columnes decorades. A l’interior d’aquest pòrtic, una petita escultura de pedra personifica una Mare de Déu petitona (a la paret que pega a la casa dels senyors) i uns rentadors de pedra. Un portal allindanat dóna pas a una tafona de la qual encara es conserven els elements principals: la tremuja, el trull, la perxa, la biga, la caldera per encalentir l’aigua i una gran pica de pedra i planta rectangular on es decantava l’oli. 

Son Penyaflor

System • Imatge i text

El primer escrit que documenta l’existència de les cases és de 1345 i fa referència a la possessió com a propietat de Ramon de Penyaflor, encara que el llinatge ja s’esmenta poc després de la Conquesta. El 1967, la finca passa als propietaris actuals. A Son Penyaflor s’hi arriba pel camí de pujada al castell. El camí de les cases pega al portal forà i al jardí de la possessió. 

El portal exterior està allindanat en pedra i sembla coronat per una làpida amb la inscripció que diu «Mare de Déu del Refugi, pregau per noltros».

Al voltant del pati empedrat s’organitzen les cases: la casa dels senyors, la dels amos, la capella, una porxada amb un forn i una sèrie de dependències agropecuàries com el magatzem i els estables de les ovelles. El conjunt va patir una gran reforma l’any 1966, especialment aquelles dependències que acullen actualment l’agroturisme. 

Traspassada la porta d’exterior, un vestíbul amb un arc rebaixat comunica amb el pati central. A la seva esquerra hi ha l’entrada de l’oratori, on encara es conserva un altar datat del 1712.

La casa principal s’orienta cap al sud-est i s’organitza en planta baixa, planta noble i porxo. Les parets estan fetes de pedra i morter. La façana mostra una distribució asimètrica de les obertures i hi destaca un portal redó dovellat de pedra. 

Davant la casa hi ha un antic magatzem habilitat com a sala d’estar. El portal arquitravat està constituït per brancals i llindes de pedra, i al damunt s’hi ha fixat un rellotge de sol. 

De les activitats agrícoles que un temps es realitzaven a la finca, l’explotació encara cria ovella mallorquina de raça autòctona. 

De la tafona només es conserva la mola de pedra. També compten les cases amb un aljub tapat i dues fonts. 

System • Imatge amb peu de foto
Son Penyaflor

Els enamorats de Son Penyaflor

Una llegenda relata l’origen del nom de Son Penyaflor. Conten que en el segle XIV els fets que envoltaren la història d’amor entre Blanca, la filla dels senyors de la possessió, i el jove Jordi, el nou governador del castell d’Alaró, va ser tan extraordinària que el nom de la finca rendeix homenatge a la seva memòria des de llavors. 
Per tres vegades el pare de la jove, Arnau de Vilaragut Serralta, descendent de la dinastia dels reis de Mallorca, es va oposar públicament a la unió entre els joves. La raó: Jordi Unís Moncada va ser un declarat partidari de Pere el Cerimoniós, que va prendre  finalment a Jaume III el Regne de Mallorca. Per tres vegades el destí va desairar la negativa de Don Arnau. 
 
La primera vegada va afirmar: «Mai es mesclarà la sang del lleial amb la del traïdor. Abans caurà a trossos la penya del castell». Aquella mateixa nit un fort temporal va xapar part de l’espadat del puig d’Alaró.

Allò va fer enfadar més Arnau, que va vaticinar: «Abans floriran aquests maleïts penyals, en mala hora llançats per l’infern, que jo consentiré tan iniqua bastardia». Arribada la primavera floriren de violetes les roques caigudes. 

Però ni així va donar el braç a tòrcer: «He dit que mai es mesclarà la sang pura del lleial amb la negra del traïdor…, durant la meva vida». Va morir el pare de la jove el juny i el novembre el bisbe va casar els dos joves a la Seu de Palma.

Son Curt

Aquesta possessió, situada a la pujada al castell d’Alaró, conserva elements del segle XVII. El 1776 la propietat va passar a les mans de Joan Sampol i Ribes de Cabrera, família que encara en manté la titularitat.

Les cases, organitzades en bloc, es divideixen en tres volums annexos: el central, de menor profunditat, proporciona certa irregularitat a la línia de la façana, on el cos principal apareix reculat respecte de la resta. Les cases tenen tres pisos: planta baixa (casa dels amos), primer pis (planta dels senyors) i el porxo.

A l’edifici principal s’hi entra per un allindanat portal de brancals acabats en capitells motllurats. Aferrats al portal s’instal·laren un banc de pedra a un costat i un pedrís (pedra que ajudava a colcar al cavall) a l’altre. A la construcció de la façana, a més dels carreus de pedra, s’ha utilitzat igualment marès. 

Entre els elements habituals de les possessions, Son Curt conserva la tafona, i n’atresora la major part de les peces. A més de la cisterna, les cases compten amb l’aigua que proporciona el safareig, que es proveeix mitjançant un canal de la font de Son Curt.


System • Text i Imatge

Bànyols

System • Imatge i text

Bànyols era una alqueria originària de l’edat mitjana musulmana, anomenada Baniuls (que incloïa Masnou), que formava part de la cavalleria de Guillem Puigdorfila. En aquests terrenys es va construir una mesquita rural, de la qual es conservaren elements fins al segle XIV; fins i tot a prop de les cases s’ha trobat ceràmica islàmica del segle XIII. La finca es va inscriure en el Llibre del Repartiment.

Com altres finques, es tracta d’una casa de possessió organitzada al voltant d’un pati interior que distribueix les cases del senyor, les dels amos i les dependències agropecuàries. La façana externa consta de dues plantes: planta baixa i porxo, i compta amb una distribució simètrica de les obertures.

El portal forà és un arc de mig punt amb dovelles i brancals de pedra, realitzats. Sobre el portal apareix l’escut de Bànyols.

El camí de Bànyols

Aquest és el camí de carro que uneix el camí del Raiguer amb la possessió de Bànyols i ja va ser detallat al començament del segle XVII. Aquest camí va ser declarat veïnal el 1861 i és, per tant, de propietat pública. Se l’ha denominat de diferents formes: camí de Binissalem a Alaró per Terra-grossa, camí dels Moliners i camí de Bànyols. Continua sent el camí més curt que connecta els dos municipis. 

Patrimonialment en destaca un tram de cent metres, situat en el límit de terme entre Alaró i Binissalem, per la qualitat constructiva de l’empedrat. 

Quant a les dependències i altres estris de les cases, es mantenen l’antiga tafona –quasi completa–, les menjadores d’animals al pati, un forn annex a la casa, un paller, un colomer, un estable un poc aïllat, l’aljub i la cisterna.

Son Fortesa

El 1818, Pedro Maza de Limaza, abans Caro Álvarez de Toledo, marquès de la Romana, la va vendre a Antoni Rosselló Pizà. La darrera reforma l’ha feta el conegut arquitecte Rafael Moneo.

La propietat s’organitza al voltant d’un pati empedrat, on s’ubiquen els volums avui reformats i rehabilitats per allotjar la seu corporativa de la coneguda empresa de calçat Camper. Les dependències agropecuàries s’han reconvertit en departaments administratius, sala de conferències, sala de convencions, taller de disseny… A la reforma s’han respectat molt les estructures originals i s’han utilitzat materials moderns com el ferro i el vidre, en els nous elements, per diferenciar-los perfectament dels originals.

El portal forà és un arc de mig punt dovellat, amb brancals de marès, coronat per l’escut de la família Zaforteza (data del 1818). 

A la façana exterior de les cases, s’hi obrin diverses finestres d’estil clàssic, molt treballades, amb cornises i llindars motllurats de pedra. 

A mà esquerra del portal de la façana, es localitza l’entrada a la capella: un pòrtic d’estil clàssic amb una cornisa i pilastres motllurades de pedra. La capella a l’interior llueix un sòtil de bigues vistes i revoltons pintats amb motius vegetals i figuratius i, a les parets laterals, imatges de figures religioses. 

System • Text i Imatge

De l’edifici principal, el que corresponia al dels senyors, en destaquen el sòtil d’algunes de les habitacions amb voltes d’aresta i cobertes de bigues, i les rajoles hidràuliques del passadís i alguna de les habitacions.

Enmig del pati central, hi ha un brollador de planta octogonal sobre una solera circular i una cisterna de coll gòtic.

De l’antiga tafona resta algun element, com les piques de pedra d’emmagatzemament. Sobre el portal de la tafona hi ha gravada la data “1638”.
S’Olivaret.


Les cases estan referenciades des de l’any 1312, quan Pere de Centelles, procurador del vescomte de Bearn, va cedir una part de la possessió de Solleric a Pere Guitard. La nova propietat passà a anomenar-se s’Olivaret. En el segle XVI va ser adquirida per Mateu Montaner i va continuar a la família fins al començament de segle XXI. L’any 2000 va patir una remodelació espectacular, seguint les estructures de l’antiga possessió, per transformar-la en un hotel rural.

L’edifici es divideix en tres cossos. El central és el principal i té tres pisos: planta baixa, primer pis i segon pis, seguint un esquema regular de les obertures. 

A l’interior de la planta baixa s’ha mantingut part de la maquinària de l’antiga tafona, del 1762, i que forma part de la decoració de l’actual bar de l’hotel.

System • Imatge amb peu de foto
Son Fortesa

Son Bergues o Son Berga

Son Bergues és una possessió del segle XVII que va ser reconstruïda seguint l’estil regionalista de postguerra del 1950, projectat per l’arquitecte Carles Garau Tornabells. 
En el segle XVIII la casa Berga va passar a Can Vallès d'Almadrà, més tard marquesos de Solleric.

Al voltant del pati s’agrupen les cases de la propietat, amb les dependències agrícoles i les destinades als animals.

El portal forà es redó de pedra, per damunt del qual sobresurt un rellotge de sol. A la mateixa paret s’encasta la finestra renaixentista que enarbora l’escut de la família Berga.

Al voltant del pati s’agrupen les cases dels se-nyors, dels arrendataris o amos, el graner i la garrovera. 

Quasi totes les obertures que peguen al pati exhibeixen allindanat, emmarcades en marès i ampit motllurat. A la reforma es va afegir un balcó tancat sostingut per mènsules i obertures de mig punt. 

El portal d’ingrés a la casa dels senyors segueix l’esquema renaixentista: fines columnes d’ordre clàssic sobre plints que sostenen una llinda que du l’emblema nobiliari dels Berga al centre, tot treballat sobre marès. Sobre aquest, una capelleta amb la figura de sant Antoni.

Diversos són els accessos a les habitacions des del pati: una escala exterior adossada a la paret i un portal escarser de marès amb un pont de pas cobert de volta d’aresta.

A la façana posterior destaquen els contraforts i un pedrís que cobreix banda i banda del portal. Aquesta façana pega al jardí de marjades, recor-regut en part per una escalinata de pedra. Aprofitant el pendent del ter-reny s’articula un sistema de recollida d’aigua amb un pou, safareig, aljubs i síquies amb la finalitat d’emmagatzemar aigua i regar l’hort. 

Quant a les dependències ramaderes annexes, mantenen la mateixa tipologia constructiva que la resta del conjunt i actualment han estat adaptades per ser usades com a agroturisme.

Son Berga, per a l’arxiduc Lluís Salvador:
«Mostra d’aquesta possessió una petita finestra renaixentista i un portal en forma d’arc de mig punt presidit per un rellotge de sol amb data del 1756. Digne és d’esmentar el petit pati amb la creixent dels Bergues i la petita capella. Davant l’entrada, al costat de l’era, s’alça altiu un gran lledoner» (Les Balears per la paraula i el gravat, de l’arxiduc Lluís Salvador).

Caça del tord

System • Imatge i text

Una de les formes de caça més tradicional de l’illa de Mallorca i en particular de la serra de Tramuntana que compta a Alaró amb una gran afició, és la captura del tord amb filats de coll. Es tracta d’una caça selectiva que té segles d’antiguitat.

El tord és una au migratòria de prop de 24 cm d’alçària que passa la tardor i l’hivern a les Illes.

Durant el dia realitza petits recorreguts ran dels arbres, entre les zones on dorm i les àrees d’alimentació.


Els caçadors aprofiten aquests moviments diaris per capturar les aus amb unes xarxes anomenades filats, subjectades a unes canyes llargues de fins a 7 metres de longitud, que estenen i subjecten manualment en els denominats colls, que són els espais baixos entre els arbres per on prèviament s’ha observat que passen amb freqüència les aus. Quan el tord topa amb els filats, el caçador hàbilment tanca les dues canyes i atrapa l’ocell dins la xarxa, que és així capturat.

Els colls tenen noms peculiars segons les seves característiques o el caçador que el va construir: Es Foradet, Sa Roca, Es Tubo, Es Pins…

Tres són els moments del dia adequats per anar a caçar: a l’alba, durant el matí fins al migdia i l’horabaixa a partir de les quatre fins que enfosqueix.

La temporada de caça anualment és entre octubre i gener, i el nombre de peces permeses és de 12 per caçador i dia.

El lloguer dels llocs de caça és una de les principals fonts d’ingressos de les possessions de muntanya, ja que s’arriben a pagar més de 3.000 € per un coll.

Els tords són la base d’un plat típic d’Alaró: els tords amb col, que no podreu degustar a cap restaurant, ja que no se’n permet la comercialització. 

Sa Teulera Vella

L’accés a les cases de possessió del segle XVIII es realitza a través del portal forà de mig punt dovellat de marès, encara que els brancals i la llinda siguin de pedra. Ja dins les cases, un petit pati empedrat fa de distribuïdor de la casa dels senyors, la dels amos, l’antic portal de la tafona –que exhibeix l’utillatge en bon estat de conservació– i la sala de les piques de l’oli. Sobre la casa dels senyors s’assenta un original rellotge de sol. Altres dependències com la capella, els estables i la farinera (que conserva la majoria dels elements) s’annexen a la possessió. 

La façana noble desplega tres altures (planta baixa, primer pis i porxo) seguint un esquema regular de les obertures, i el portal és un arc redó dovellat, amb brancals de pedra. A la dreta del portal, una finestra d’ull de bou, i sobre aquesta, una finestra en forma d’arc de mig punt, possiblement molt posteriors a la resta del conjunt. Les altres obertures estan emmarcades amb faixes referides en relleu i presenten ampit motllurat. 

A la capella, situada a la part posterior de la casa dels senyors, s’hi accedeix a través d’un porxo amb tres arcs de ferradura apuntats amb columnes cilíndriques i capitells amb motius vegetals i corintis. 
Entre les instal·lacions hidràuliques, les cases compten amb un aljub, un safareig i una cisterna.

L’aljub té una obertura en el lateral de la volta de mig canó i es comunica mitjançant un canal que discorre per damunt un arc de mig punt construït de pedra fins al safareig. Al centre del pati es va instal·lar una cisterna amb mota i coll de planta octogonal en la qual es va gravar la data “1778”. 

System • Text i Imatge

Pont Trencat

System • Imatge i text

Pont construït sobre el torrent Solleric que permetia el pas del camí del Raiguer, a l’antiga carretera de Consell a Alaró. Josep Mascaró Passarius referencia el pont Trencat en el segle XVI. Així mateix apareix dibuixat en un mapa del final del segle XVII i durant la centúria següent se’n compten nombroses reparacions a conseqüència de les crescudes del torrent.

D’aquí probablement prové el nom. Recentment ha estat restaurat i la zona annexa és un àrea d’esbarjo. El pont consta d’un sol arc de mig punt i està, quasi totalment, construït de marès, carreus de pedra i morter. 

 

Sistema hidràulic de Ses Artigues

La font de ses Artigues es remunta a l’època musulmana i se’n relata l’ús en el capbreu de Gastó de Bearn de 1232, encara que les construccions destinades a emmagatzemament d’aigua –aljubs i cisternes– són majoritàriament del segle XIX. 

El sistema neix a la font de ses Artigues, davant la finca de ses Artigues, a poc més d’un quilòmetre al nord del nucli urbà.

La font proveïa antigament Alaró a través d’un sistema de bombeig d’aigua i cisternes, com també el conjunt de molins fariners i safareigs.

Perduren dins el poble un elevat nombre d’elements relacionats amb l’abastiment d’aigua procedent de la font. Els aljubs es distribueixen pels carrers de Son Rafalet, ca na Fara, Pujol, Síquia, Son Sitges i es Pontarró, a més del pati de Son Tugores. Pel seu valor constructiu, destaquen les cisternes de la plaça Cabrit i Bassa (1866) i del carrer des Porrassar, de base octogonal i motllurada. Al carrer Pintat, del Porrassar i de Can Manyoles, conserven les rodes de bombeig originals.


System • Text i Imatge

Al llarg del poble hi ha una altra sèrie de punts de presa d’aigua que no mostren elements de bombeig, que se situen a Son Borràs, plaça Cabrit i Bassa de los Damunt, i als carrers des Porrassar, Sant Vicenç Ferrer, Can Pintat, Son Antelm, Solleric, Can Manyoles i a la mateixa plaça de la Vila d’Alaró. 

Un dels punts interessants del sistema d’abastiment és la font de la plaça de la Vila, emplaçada sobre la cisterna que l’abasteix i en la qual s’ha esgrafiat una inscripció que diu l’any 1742. La font es localitza en el pòrtic de l’actual consistori municipal, que data de mitjan segle XX, moment en el qual va ser traslladat a aquest punt. 

A l’entramat s’inclouen també tres rentadors públics, dos de petits a los Damunt (Son Rafalet i ca na Fara) i un de més gros al carrer del Pontarró. 

En el sistema de qanat mereixen especial menció els molins, que concentren una important part de la seva activitat. Després de la conquesta feudal, es descriuen deu molins hidràulics, dels quals només n’han perdurat fins avui vuit, en divers estat de conservació.

Aquests molins, per la restricció de l’ús de l’aigua, utilitzaven el mecanisme de canal de derivació o de cup fins a un primer embassament d’aigua, per aconseguir la pressió i el volum suficient, que després es feia precipitar des d’una certa altura en caiguda lliure sobre el mecanisme del molí. 

Seguint la síquia, des de l’origen de la font, els molins s’organitzen de la forma següent:

Molí de sa Font, instal·lat dins una torre quadrangular visible des del camí de ses Artigues. Se’n conserva la maquinària a l’interior i a l’exterior s’hi exposen les pedres de moldre com a element decoratiu. En haver passat pel molí, una canaleta feia arribar l’aigua als cultius propers. Actualment l’aigua s’ha canalitzat i desviat del recorregut original. 

Molí de Ca na Fara, (c. de Ca na Fara, 33). El molí quasi ha desaparegut envaït per la vegetació de l’hort de la casa on es troba. Conserva únicament una paret de la torre, un dipòsit tapat de ciment, les restes d’una síquia, en la qual transcorre una canonada moderna, i el cup del molí en molt mal estat. 

Molí de Son Borràs (c. de Son Borràs, 9-11). Es conserva part del sistema hidràulic format per una síquia que connecta el safareig i el molí. Com la resta, datat a l’edat mitjana islàmica. La síquia continua després del safareig fins al jaciment de Son Bieló i procedeix de l’antic molí de Ca na Fara. 

Son Bieló (c. de Son Sitges, 11). A les cases de Son Bieló hi ha restes d’una síquia actualment tapiada per una reixa metàl·lica, malgrat que encara drena aigua. Només ha sobreviscut part del molí, la resta s’ha esbucat, però encara se’n distingeixen restes de la síquia.

Molí Son Vidal (c. de la Síquia, 21-23). Restes d’un molí i part de la síquia localitzada en una sala dins la casa. Es conserven part del cup, de la maquinària del molí (rodes i dipòsit) i les pedres de moldre. 

Son Tugores (Clastra de Son Tugores, s/n). La síquia parteix de Son Vidal fins a un gran safareig (35 m per 5 m) de Son Tugores. A la façana de les cases es fa visible part de la síquia que condueix l’aigua fins a Son Berní. L’antic molí era part integrant de la casa, que l’Ajuntament ha mantingut després de la reforma de l’immoble municipal. 

Molí de Son Berní (passatge de Son Berní, s/n). Es tracta de dues construccions de forma rectangular adossades. No conserva més que les restes del canal i d’una canaleta (de 0,65 m d’amplària i profunditat de 0,45 m) a la qual s’accedeix pujant deu escalons. També es distingeix part de la síquia que desemboca a un safareig. 

Molí de Son Ibert (c. de Son Ibert, s/n). La finca comptava inicialment amb dos molins i una síquia. Del primer només en roman alguna peça i el safareig s’ha transformat en piscina. El segon molí, major que l’anterior, formava part de les cases del mateix nom i en resten solament les parets exteriors. Del complex es conserva algun element, com les pedres de moldre. La síquia, de 100 m de longitud i 1,5 m d’amplària, procedeix de Son Berní, comunica el primer i el segon molí de Son Ibert i continua el camí cap al Molinàs. 

Es Molinàs (c. de can Manyoles, 177). D’aquest darrer molí n’és visible la síquia d’1,25 m d’amplària i 3 d’alçària, el cup apareix canalitzat amb un tub modern i s’hi han conservat les pedres de moldre. La finca ha estat remodelada recentment però es mantenen les restes de l’hort, un temps abastit per la síquia.

Aquests molins han sofert transformacions amb els anys, fins i tot algun es va adaptar per transformar-se en fàbrica paperera a la fi del segle XIX i començament del XX. Actualment molts han desaparegut per abandonament o s’han reconvertit a usos nous.